COSTUMARI GRIS - Joaquim Carbó

Costumari gris és l’última fornada de les seves narracions. A la primera presenciem l’horror que en el moment més inesperat pot produir el pas del temps a algú a qui la dama de la dalla sembla que ha oblidat. I, tot seguit, ens aboca el testimoni de supervivents com el mateix autor, amb l’aparició de personatges molt propers, vius, que podem trobar a l’escala, pel carrer, al metro, en un bar, a la sala d’espera del CAP... Tot un catàleg de perdedors ben coneguts i tractats amb certa dosi d’humor negre. Manuel de Pedrolo, l’any 1964, ja ho va pronosticar en el pròleg de Solucions provisionals: «L’humor no li lleva perillositat, potser encara n’hi afegeix...» A la curta o a la llarga, tots sabem que hem d’acabar malament, però no deixem de sentir la necessitat d’oblidar-nos-en per aprofitar de la millor manera possible el goig de viure qualsevol instant favorable i celebrar el primer brot verd que descobrim. Ja plorarem, després.

 

A la darrera narració insinua que ens podria caure al damunt una pandèmia pitjor que la que acabem de passar: la desaparició de l’esperit de superació, de la mala bava, de la traïció, és a dir, d’allò que ens van dir que eren els set pecats capitals, cosa que faria un món tan trist i ensopit que ens encaminaria fatalment al suïcidi . Seria insuportable viure en una bassa d’oli com aquesta en què no poguéssim fer la santíssima als altres.