LLIBRE DE MERAVELLES (QUOTIDIANES)
No fa pas tant de temps, quan les notícies eren escasses, les notícies tenien un valor, els hi donàvem importància, tendien a sotragar-nos. Avui en dia, en què en rebem sense interrupció i n’acabem embafats, l’efecte que fan sobre nosaltres és relatiu, petit, sovint nul. També en àmbits com el de la poesia. Per això, que es reediti un poemari al cap de divuit anys (i en una editorial diferent) és notícia, però l’impacte queda diluït enmig de la voràgine informativa. Exactament igual que la resta de notícies, convertides en missatges que s’autodestrueixen en cinc segons.
En síntesi, Llibre dels minuts va guanyar el premi Miquel de Palol el 2006, guardó que va comportar-ne la publicació aquell mateix any a l’editorial Columna, que va donar peu el 2007 a un llibre d’artista del pintor Pere Salinas, que es va traduir al castellà el 2009 a cura de Vicent Berenguer i a l’anglès el 2019 a càrrec de Sharon Dolin i que, com sol passar amb tants títols de poesia, s’havia exhaurit.
L’autora d’aquest poemari feliçment recuperat per Stonberg Editorial, Gemma Gorga, és una poeta amb una remarcable trajectòria: mencionem el seu llibre de debut, Ocellania, del 1997, El desordre de les mans del 2003, Instruments òptics del 2005, aquest Llibre dels minuts del 2006, Diafragma (amb fotografies de Joan Ramell, del 2012), Mur del 2015 i Viatge al centre, el darrer títol, del 2020. Entremig, ha publicat traduccions de poetes estrangers (recentment de la poeta índia Kamala Das) i dos assajos literaris al voltant de l’Índia i de San Francisco. Afegim que treballa com a professora a la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona.
Arribats fins aquí, és obvi preguntar-se en què consisteix un llibre que duu per títol Llibre dels minuts. Resumidament, es tracta d’un recull de seixanta poemes en prosa que es corresponen amb els seixanta minuts d’una hora. Màrius Sampere, membre del jurat que va premiar Llibre dels minuts, apuntava al pròleg que va escriure per a la traducció castellana del 2009 que, quan n’esmicolem la totalitat, en cada poema de Llibre dels minuts batega una Gemma Gorga diferent, és a dir, que en cadascun dels seus seixanta textos poètics emergeix una veu particular. Els seixanta poemes serien aleshores com seixanta finestres obertes, seixanta mirades singulars, seixanta punts de vista poc convencionals, seixanta paisatges domèstics (interiors), seixanta càpsules nascudes d’una sola creadora, però que sembla que procedeixin de múltiples persones. Sampere ho posava de manifest com una virtut, i jo també, perquè Llibre dels minuts té una estructuració sòlida i, en canvi, desplega com un ventall innombrables cares.
Penso que Llibre dels minuts és la mena de poemari que fàcilment agrada (i enganxa) tot lector que el prengui entre les mans, ja que els seus poemes li parlaran d’una realitat reconeixible com és la “vida de cada dia”. No pas la macrorealitat, sinó la realitat a petita escala, cartografiada amb minuciositat per una sensibilitat i un afany de revelar-nos-la líricament molt inspirades. Permeteu-me que faci servir un anglicisme en voga: empoderament. Llibre dels minuts equival a un empoderament de la quotidianitat més elemental? Perquè trobo que la senzillesa del dia a dia surt aquí retratada amb tota la seva inesperada complexitat...
En general, la poesia es construeix sobretot dislocant les paraules de les frases, i les lletres de les paraules. M’explicaré millor: en poesia és com si no existís la correcta escriptura del llenguatge, ben al contrari, la poesia sacseja el llenguatge i el transforma, la poesia desmanega el codi lingüístic compartit per la comunitat i en fa un art. Aquesta idea em va venir al cap llegint el poema 16 quan diu: “Caminem per aquesta mateixa avinguda sota la pluja groga dels fanals”, i em vaig imaginar la Gemma caminant en efecte sota la pluja però aureolada de groc. Gorga groga. Dues lletres intercanviades (la O i la R) i creen una potent imatge. D’altres vegades, la dislocació condueix a l’il·lògic, com al poema 29: “Tot obeeix a la gravitació. Si deixes de sostenir-les entre les mans, veuràs com cauen les pomes (...)”. És un fet innegable, fins que al final del poema llegim: “¿Serà la felicitat l’absència de gravitació (...)”. I el desmuntatge de l’argumentació lògica prossegueix... En altres ocasions, condueix a la paradoxa, com al poema 23: “Aixeco la persiana perquè pugui entrar la llum. / Enretiro la cortina perquè pugui entrar la llum. / Tanco els ulls perquè pugui entrar la llum”. I la meva humil conclusió és la següent: la dislocació de la poesia no fa mal, no causa angoixa, sinó que transmet calma, fins i tot pau, i és estimulant, en la mesura que és per al lector, o per a l’oient, un al·licient.
Després d’haver-nos aproximat des de diverses perspectives a Llibre dels minuts em veig obligat, ja per últim, a corregir una afirmació anterior: aquest formidable llibre no equivaldria ben bé a un empoderament de la quotidianitat, sinó a la seva sacralització.
Comments