L’hort de Caín de l’Israel Calvache. Gaudiu de la descoberta.
CONTEXT
De la mateixa manera que utilitzem el GPS per orientar-nos, cal situar L’hort de Caín en el marc de les novetats literàries de la temporada. Dels milers de títols, en destaco dos que vaig llegir durant les vacances de Nadal i que em van sorprendre per les coincidències amb la novel·la de l’Israel: La guitarra blava de John Banville, ed. Alfaguara i Vidas frágiles, noches oscuras de Hiromi Kawakami, ed. Acantilado
Les dues novel·les desenvolupen les relacions i els conflictes dins de la parella, l’entorn familiar i els amics, però des de perspectives i societats tan allunyades com són l’anglosaxona i la japonesa. Qui vulgui seguir aquest itinerari que proposo trobarà que L’hort de Caín dialoga, amb força, ambdues obres, fins al punt d’arribar a respondre aspectes que Banville o Kawakami callen. Em refereixo al tractament del silenci dins dels conflictes i que podríem estendre no només als personatges, sinó també als autors. Tant de bo disposéssim de més temps per fer una anàlisi comparativa.
L’AUTOR: Israel Calvache
Amb L’hort de Caín, l’Israel ens presenta la segona novel·la. L’any 2013 va publicar Deulofeu. (Deixem de banda si és la primera o segona obra, ja que l’esborrany de L’hort és anterior a Deulofeu, sí, però no la redacció definitiva).
Com puc mostrar que L’hort és un pas endavant respecte a Deulofeu?
El títol em dóna una primera clau. Tots tenim al cap obres clàssiques que es titulen amb el nom del protagonista: Ulisses, Celestina, Hamlet, Don Juan, Pedro Páramo, etc. (És evident que sóc de Filologia Hispànica).
En la primera novel·la, Deulofeu, curiosament (com li passa a Cervantes en el Quixot), Israel va decidir-se per titular-la amb la màscara que fa servir el protagonista, en Iuri, per no haver d’enfrontar-se als conflictes que defuig: a una mare que no l’estima, la culpa d’un germà mort, el fracàs del seu matrimoni com a marit i pare. No és en Iuri, és l’Israel qui necessitava Deulofeu, el personatge fictici, per poder parlar desinhibit.
En L’hort de Caín, Israel es treu la màscara. Ens presenta a Caín amb el cor a la mà. La veu, el caràcter, els sentiments i les reflexions afloren sense filtres. L’Israel entra allà on dorm el monstre, allà d’on la gent fuig. En Caín encara uns conflictes amb la brutalitat que només la veritat provoca.
Una mostra del que intento dir l’he trobat en la reflexió que fan els dos protagonistes sobre la llibertat:
Deulofeu (pàg. 63): Cregui’m, la gent ni desitja la igualtat, ni la llibertat, ni res que s’hi assembli de manera remota, l’únic que volem és passar pel món com espectadors d’un gran circ ple de números d’il·lusionisme, ben embadocats, sense arribar ni tan sols a notar el pes de les cadenes que duem lligades als turmells.
Caín (pàg. 228): Preocupat en no causar-li una mala impressió a l’encarregat. (…) vaig descobrir una mica perplex que el que més s’assemblava a la llibertat era no tenir temps per pensar en les meves coses, les obsessions i les pors, per art de màgia, desapareixien en horari laboral.
Les paraules d’en Deulofeu em ressonen com una veritat gravada en marbre. Les paraules d’en Caín són la veritat tatuada damunt la pell.
L’OBRA: L’hort de Caín
Sobre la novel·la comentaré dos aspectes que ens poden ajudar a identificar el seu DNI. Ja avanço que ni de bon tros tractaré el cor dels conflictes.
I.- L’estructura:
L’ossada de la història descansa en el contrafort d’una estructura molt estimada per mi i que l’he batejada amb el concepte de Terra cremada. El protagonista avança ensorrant els ponts pels quals passa, li és impossible aturar-se si no es vol embarrancar, i a més es veu empès a fugir endavant sense saber què l’espera. Un exemple el trobem en la pel·lícula Con la muerte en los talones, encara que els meus referents són literaris: Pánico en el amanecer de K. Cook o la novel·la de l’autor libanès W. Mouawad, Ànima. El protagonista d’Ànima, per exemple, troba la seva dona assassinada i decideix deixar-ho tot per veure els ulls a l’assassí. Abandona casa seva, deixa enrere la ciutat on viu, i es dirigeix caminant per la vorera de l’autopista a la frontera entre EEUU i Canadà. Des del moment que surt de casa tira el mòbil i la cartera, on porta la documentació, els diners i les targetes. No tornarà a casa i desconeix a què s’enfrontarà.
Pot trobar-se una persona en un moment més pertorbador en la seva vida? Un vertigen idèntic (propi de l’aventura i de la recerca d’allò que desconeixem o ens amaguem) és el que trobem en la novel·la de l’Israel. Mireu si no el dilema que se li presenta a Caín en les primeres pàgines. Viu a Girona però medita tornar a viure Granollers, encara que…
(Pàg. 66) En aquesta ciutat (Granollers) només hi tenia mals records i tres germanes que mai no veia, amics amb els que en cinc anys no havia creuat ni una sola paraula i una exparella amb una filla que no era meva. No semblava una gran oferta, tot i que la que m’esperava a Girona encara era pitjor: un compte corrent buit, un pis pagat fins a final de mes, una dona a qui encara estimava i amb la qual havia perdut tot contacte.
Si Girona s’ha convertit en una ciutat que Caín ha cremat, no sembla la millor solució la tornada a Granollers, la seva ciutat natal, on el que trobarà són les cendres del seu passat. Aquí, si som bons lectors, hauríem de conviure amb nombroses preguntes, preguntes com ara:
Com és que Caín ha arribat a una situació tan desesperada?
Per què no té diners?
Què li ha passat amb la dona que s’estima?
Què li va passar amb l’exparella?
Quins són els motius pels quals no es parla ni amb les germanes ni amb els amics?
Per què torna a Granollers i no pensa en una altra ciutat?
Té problemes per resoldre? Quins són?
L’estructura narrativa és com la topografia en un mapa, ens dóna una informació per desxifrar el relleu del món i, en el nostre cas, el relleu de la història.
II.- La construcció de Caín
Com creix Caín davant dels nostres ulls i només amb paraules? De manera indirecta. El caràcter d’en Caín es reflecteix en el retrat que fa dels altres. Amb cinc maons intentaré desvetllar com l’Israel ha edificat el “jo” més profund de Caín fixant-me en aspectes que pel lector poden semblar anecdòtics.
A) Matrimoni mal avingut:
Quan Caín viatja de Girona a Granollers ho fa en tren. En el viatge coincideix amb un matrimoni amb dos fills. Després d’observar com discuteixen, Caín pensa:
(Pàg. 30) Es clar que no s’entenia amb el seu home, no devien compartir gaire cosa més que les ganes de fer-se la punyeta i, de passada, manipular els nens l’un contra l’altre.
A l’arribada a l’estació, el marit i en Caín, que fumaven al passadís del tren, s’acomiaden. L’home torna amb la família i en Caín baixa a l’andana.
(Pàg. 32) Devia tenir por que la dona se li escapés, de segur que no sabrien viure un sense l’altre, sense l’energia negativa que a través dels fills fluïa entre ells i els alimentava l’ego.
En una escena de transició i amb un matrimoni que no tornarà a sortir més, ens hauríem de preguntar:
A qui retrata, de fet, les reflexions d’en Caín? Al matrimoni o al mateix Caín?
L’Israel ha plantat una llavor emocional en la imaginació del lector que germinarà quan en Caín es trobi amb els pares. Aleshores tindrem les respostes a les preguntes que ens ha provocat l’escena.
Què ha viscut en Caín per tenir aquestes idees?
Quina relació, quins conflictes ha tingut amb els pares?
B) La cambrera amargada:
En l’estació de Granollers, l’espera un dels seus amics, en Garcia. Van a parlar a un bar. El contingut important per la trama de novel·la i pel lector, és la conversa entre l’amic i en Caín després de cinc anys de silenci. Però jo vull posar la mirada en la discussió estúpida que en Caín té amb la cambrera.
(Pàg. 35-7) En entrar al bar, una cambrera que fullejava el suplement dominical del diari darrere de la barra va llançar-me un cop d’ull amb desinterès. (…) —Em faràs un cafè, si us plau? —Per això em paguen —va mastegar disgustada. (…) La noia va acostar-se a la taula i, deixant de mala gana el cafè a la taula, una mica del contingut va xopar el sobre del sucre. Molest, vaig dedicar-li un mal d’ull. (…) —Em duràs un altre sucre, maca? Aquest està fet una merda. Va clavar-me una mirada condescendent. (…) La cambrera va deixar caure un grapat de sucres al costat de la tassa de cafè. —En tindràs prou, xato? Em va tocar els collons, no ho negaré ara. —Si hi hagués una internacional neuròtica, podries ser-ne la presidenta, xata. Li volia ferir, fer-li entendre que al món hi havia gent encara més desagradable que ella. Després d’un breu desconcert, la noia va dur-se una mà a la cintura (…). —T’has fixat en aquesta merda de bata que em fan dur? Doncs resulta que sóc llicenciada en psicologia, i m’he de guanyar la vida servint cafès i coca-coles! Com comprendràs, no puc estar encantada de la vida! Potser sí que tenia motius per odiar el món, en tot cas força menys que no pas jo. Almenys ella havia acabat els estudis i tenia feina.
Què ha vist en la cambrera per comportar-se de manera tan desagradable?
Per què la cambrera li fa de mirall?
Per què no va acabar Periodisme?
Per què està a l’atur? Quines feines havia tingut?
Què guarda dins del pit, què li crema i no ens diu?
C) Garcia, l’amic, un bon noi: Si hem vist com reacciona davant d’algú tan amargat com ell, com reaccionarà davant d’algú antagònic a ell? Aprofitaré la mateixa escena amb la cambrera per posar el tercer maó que ens ajuda a il·luminar el tarannà d’en Caín.
(Pàg. 34, 39-40) Si mai hi hagués un cataclisme nuclear, el grup d’afortunats que coincidissin amb en Garcia en un refugi de ben segur que serien els escollits per a preservar l’espècie humana. Pulcre i metòdic, poques vegades s’equivocava en res. (…) En Garcia no havia canviat, seguia sent la mateixa persona assenyada de sempre. En un món on tothom fos com ell no hi hauria una sola escletxa per a la revolta, ni un bri d’oxigen per a la dissidència, un món perfecte. (…) Com si d’un programa prefixat a terminis es tractés, per a ell només hi havia escola, amics, universitat, feina, matrimoni, casa i un bon cotxe, fills, néts, jubilació daurada i de pet al forat. Tota la resta eren foteses i ganes de tocar el que no sona.
Què hi ha de dolent en ser un bon noi?
I en ser una persona assenyada?
Per què critica a la gent que encaixa en la vida i que assoleix el que la societat li demana
D’on surt aquesta ironia tan visceral?
En el fons, contra què lluita en Caín?D) Tot està escrit:
Podria afegir més exemples per mostrar com l’Israel edifica el “jo” d’en Caín sense que el lector sigui conscient, però ara voldria proposar alguna resposta a les preguntes que us he plantejat.
(Pàg. 45) Entre les idees que feia anys que em torturaven, la pitjor era el convenciment que a la vida tot estava escrit des d’un bon principi i per molt que ens esforcéssim no érem més que titelles penjats de fils que alguna força irresistible s’encarregava de tibar. Ja ens podíem donar cops de cap contra les parets, que mai no seríem lliures… Una postura còmoda, si es vol, sense ser amos de les nostres vides tampoc no en som responsables, i de l’únic que es tractaria és d’aprendre a suportar el que el destí et reserva, per molt fotut que sigui. L’única pega és que mai n’havia sabut d’aguantar res, i em sentia una víctima.
Buscant respostes ens trobem noves preguntes. És com obrir portes dins d’un laberint, només que aquest laberint es diu Caín. La realitat mai és planera, sinó plena de matisos, i en els matisos és on respira la vida i també les novel·les ambicioses.
Se sent víctima perquè no es resigna al seu destí.
Però Caín es pot enganyar i compadir amb un argument tan covard?
És el destí o han estat les seves decisions el que l’han portat a la situació desesperada en la qual viu?
En el fons continuem sense saber contra què lluita? Coneixem com se sent, però no el perquè.
E) Adolescència i somnis:
Equivocadament o encertadament, en Caín reflexiona:
(Pàg. 184) Suposo que a l’adolescència imaginem la millor versió de nosaltres mateixos i, mancats d’experiència, ens pensem que no tindrem cap problema en convertir-nos-hi, fins que arribem al món real i gairebé sense adonar-nos-en ens corrompem amb les necessitats materials i la pressió a la qual ens sotmet la societat i els valors capitalistes. Així no és estrany que els poetes acabin venent assegurances o que els revolucionaris acabin d’empleats de banca, posem per cas. I dels pocs incauts que decidim córrer passi el que passi darrere dels nostres somnis, som encara menys els que aconseguim atrapar-los, no sense haver de suportar la condescendència i les travetes dels que han abandonat els seus pel camí.
Quin és el seu somni?
Quina és la seva lluita més íntima?
Aquestes seran les úniques preguntes que respondré jo: ser escriptor. En Caín escriu, de fet ha acabat una novel·la que entregarà a la seva germana.
És, doncs, el seu fracàs davant la societat un èxit personal si assoleix el final de la novel·la?
No! L’hort de Caín no tracta el tema de la formació d’un escriptor, ni dels seus fantasmes. No us vull enganyar, només us he mostrat un aspecte d’en Caín que ni de bon tros s’atansa als conflictes que el protagonista ha de resoldre: amb els pares, amb les germanes, amb els amics, amb les dones o, el que tot això significa, amb ell mateix. Jo només us he parlat de la gasolina que alimenta en Caín.
(Pàg. 194) La Núria tenia raó, al món hi havia dos tipus de persones, però no eren les que fugen dels seus somnis o les que els persegueixen, sinó les que es fan càrrec de la seva vida i les que deixen que els altres la dirigeixin.
Dit això es comprèn la darrera afirmació d’en Caín:
(Pàg. 220) A la vida no es mou una fulla, si no en tenim l’íntim desig. L’únic que diferencia un bon llibre d’un de dolent és el propi autor.
Israel l’has clavat: a la vida passa el mateix.
Ara em pregunto de què tracta la novel·la que ha escrit en Caín. I, de sobte, en un acte de prestidigitació, reconec que és la mateixa que tinc entre les mans.
Per acabar. Sóc conscient que he mostrat una pinzellada, una pinzellada superficial, com passa en tota presentació, però és que la meva és una pinzellada, a més, cubista, ja que apuntant a una gallina he perdut de vista el galliner. Caldria haver parlat d’aspectes fonamentals com ara:
– Què amaga el pou de la Carmeta. – Què conté l’interior de la capsa de les coses dolentes. – El rellotge miraculós de l’avi Vicenç. – La presència inquietant de l’ombra. – L’exparella lesbiana. – Ah! I EL MORT! Sempre ha d’haver-hi un mort i mira que pesa el mort en la consciència d’en Caín! I jo, com un puta, sense dir res!
Si no sou com en Garcia, que ho qualificaria tot plegat de foteses i ganes de tocar el que no sona, la diversió de descobrir els aspectes importants de la novel·la és una feina que haureu de fer per vosaltres mateixos.
Comments