Es poden contraposar dues menes de poetes, aquells que escriuen una poesia extasiada, quieta, fortament introspectiva, subjectiva, abocada al jo sentimental, fruit d’una defensa interior contra el món, que fan que el seu destí porti l’empremta ferma de la seva voluntat.
I aquells altres poetes que, essent poderosíssims receptors del món exterior, es converteixen en mèdiums, en vidents, com diria Breton, de la mateixa poesia que engendra la vida en la seva complexitat i contradicció. Aquesta poesia neix de la sorpresa, de l’atzar, de l’audàcia de la recerca. Poetes, l’obra dels quals no és comprensible separada de la seva vida i dels esdeveniments històrics del seu temps.
El més gran dels poetes seria, doncs, aquell que arribes a satisfer el nostre esperit en aquestes dues direccions.
Si al llarg del segle XX hi ha hagut algun poeta que hagi reeixit en els seus intents de reconciliació d’aquestes dues poètiques, aquest ha estat Guillaume Apollinaire. Cal·ligrames n’és el més bell exemple.
Comments