Presentació del llibre “414”, de Jordi Roig, a la llibreria Byron
el 15 d’abril del 2023 a les 12 del migdia
Bé, primer de tot, gràcies a la gent de la llibreria Byron per l’oportunitat de fer la presentació, al Jordi Castelló per la feliç idea de publicar a l’editorial Stonberg els millors llibres que, ara com ara, hi ha al mercat i a l’altre Jordi, el Roig, per confiar que jo podré dir a aquesta gent alguna cosa d’interès.
L’intent comença amb quatre dades biogràfiques de l’amic Jordi Roig i Pi:
Diverses fonts diuen que viu a un lloc anomenat la Palma, que a Google Maps surt com la Palma de Cervelló (tot i que no vull remenar-ho gaire perquè els dos municipis tenen una llarga història d’agregacions i desagregacions) i que hi fa teatre, té feina de tècnic i un ofici amb dos codis de barres.
Segons les seves pròpies paraules, és poeta de convicció i persona per força.
Ha fet de músic d’orquestra de ball. Després li preguntarem si cantava, si hi tocava la bateria o si he patinat en buscar la informació.
Munta, organitza o col·labora en un festival cultural a la Palma al juliol que es titula “La cultura va a la font”, que sembla que és una mena de locus amoenus.
Es defineix a si mateix pel títol del seu programa a ràdio Molins de Rei: “L’hoste insòlit”. Això també ens ho explicarà. Potser.
Comença a escriure a 16 anys, se n’espera 28 i publica als 44.
Quan se’n va de la Palma, o baixa o tomba a l’esquerra, però sí que arriba cada vegada més lluny: Barcelona, Senegal, Sud-àfrica, Seychelles o Java. Potser la idea és arribar a Amèrica pel Pacífic.
Ara publica el llibre “414”:
Aparentment, hi trobem un recull de proses feliçment equívoques que es van escanyolint fins a convertir-se en l’índex. Pura diversió. El mateix títol conté un doble acudit: és un perfil davant d’un mirall i alhora la data de naixement del mateix autor: 4-14, a l’anglesa (14 d’abril). A més a més, avui és 15 d’abril, 14+1 del 4. Només quatres i uns. Números. Simetries. Com els propis nom i cognom de l’autor, que coincideixen en la majoria de les lletres: Jordi. Roig. Però podria haver estat Rodri. O Jodi. Tot plegat és un exercici lúdic, com els propis textos del llibre, que juguen amb les paraules, amb l’atzar, com en efecte és la vida, l’amor, el gest, la mirada: una prova, un sentit doble, una sorpresa, un equívoc.
Té una estructura en cinc parts, és a dir, 4+1. L’autor ens dona pistes de cadascuna:
Primera part: relats breus de 414 paraules
Segona part: relats més breus, microtextos de 41 paraules
Tercera part: més breus encara, aforismes de 14 paraules. Aquí el joc consisteix a canviar una lletra. A mi m’agraden molt aquests dos: “No et separis mai més de mi, ara que tenim les mans tan humides” (p147) i “Vull passar una nit sincera amb tu.” (p150)
Quarta part: “Confidències”, on s’expliquen alguns dels contes de la 2a part
La cinquena part, “A+a+”, és la sorpresa final, la contribució de set amics. Novament dos quatres i un u: 4-1+4.
Què trobarem en aquesta obra? De què va?
De les proses d’un poeta. El Jordi Roig és un poeta que aquí ha volgut narrar moments breus, ha volgut resumir històries en instants, ha provat l’anècdota, l’estirabot i la sentència, però en essència continua fent poesia i no se n’amaga, quan diu que “Avui el fred s’ha apoderat de la memòria. El silenci s’ha fet amo del paisatge” (p37) o que el Martí “s’entrebancava amb tots els silencis” (p66) i que la noia a qui estimava “li va fer un petó encongit als llavis”. (p66)
Aquest poeta està particularment dotat per a les comparacions, una figura que a mi m’agrada especialment. Vegem-ne algunes:
“Feia un dia d’aquells que demanaries que te l’emboliquessin per regalar-li”. (p19)
“Era un dissabte qualsevol de finals del mes d’octubre, quan l’aire es torna gris i feixuc i els dies s’escurcen com la roba després de la primera rentada”. (p57)
“Memoritzava aquells ulls seus tan solitaris, tan tristos i indesxifrables que alhora eren tan bonics com un matí de boires sota el cel blau”. (p57)
“La perseguia amb la mirada com si mai no hagués tingut la necessitat de fer feliços els seus ulls. Núria, es deia Núria”. (p65)
“Tot el camí em va molestar aquella pregunta, com si la dugués a la sabata.” (p80)
Jo diria que un dels temes principals d’aquest recull és el temps, tractat amb una barreja de tendresa i ironia, sense victimisme ni tragèdia. El temps passa i torna i Jordi Roig és un home que té cura dels records, dels records de les persones, com els passa als protagonistes de “Las tempestálidas”, del búlgar Gueorgui Gospódinov (a l’editorial Fulgencio Pimentel), que he tingut el gust de descobrir recentment. Jordi Roig ens diu que “el passat és una visió desdibuixada de com ara veiem i repassem els records”. (p37). I més endavant ens regala aquesta bella imatge: “Es coneixien totes les arrugues del passat. Tenien un hort gran, com ells, antic i ple de nostàlgia. Quatre vaques, algunes gallines, dos conills i una llarga filera de records que no podien vendre pas a ningú.” (p71)
Bé, doncs ja el coneixeu. L’autor és aquest senyor que seu al meu costat amb cara d’estar interessat en el que dic. Confessa que “en general els poetes parlem bastant de coses més aviat negatives”, cosa que no us dic si trobarem gaire en aquest volum perquè ho descobriu vosaltres mateixos i mateixes. També afirma que parla “bastant del temps”, cosa que hem comprovat més amunt, i que “és millor fer servir un vocabulari que entengui tothom”. Li’n donem les gràcies. Catalunya és un país de poetes, però en general de poetes que costa entendre, aficionats als símbols i a l’ocultisme, a la interpretació, a la tesi, als crítics. Francament, de vegades m’estimo més un sonet barroc.
Per concloure, aquest poeta assegura estar “en minoria davant la sort” i assegura el següent: “el dia que triomfi t’ho diré”. És un poeta clar i honest. Fixeu-vos en el tipus de citacions d’altres autors que li agraden:
Gerbrand Bakker: “Demà és diumenge i dilluns també”.
Henri Charrière: “No tinc prou seny per apartar-me de la pluja”.
Pel que fa a la seva obra completa, amb aquest he comptat 13 llibres publicats de Jordi Roig (és a dir, 14-1. 1, 4, 1). Però no recitaré la llista, sinó que, posats a jugar, proposo uns quants títols nous fent miques dels antics:
Contraban de silenci (2001)
Intempèrie (2004)
El melic de les teranyines (2006)
Sota el perímetre del vent (2008)
Després del tacte (2010)
La noia d’aire blau (2011)
Un segon després de Praga (2014)
Cada dilluns que es perd (2015)
A punt (2017)
Buits (2017)
Escopir al fang (2018)
Els dits d’una setmana (2022)
414 (2023)
Un llibre d’intriga política internacional: El dilluns després de Praga
Un text d’agitació social: Escopir a les teranyines
Novel·la rosa acusada de plagi: La noia del vent
Novel·la eròtica censurada: Els dits a punt
Memòries d’infantesa de l’heterònim Rodri Jodi: Després del fang
Relat mig policíac mig de terror: Contraban de melics
Microrelat: Un segon d’una setmana
Novel·la d’autoficció exitosa: A punt del silenci
Manifest surrealista: Cada perímetre que es perd
Fulletó dadaista: Cada dilluns d’una setmana
Això és culpa que el Jordi és molt juganer. Li agrada triar i remenar les paraules i els temes per oferir-nos textos frescos i sorprenents. En aquest sentit, és deutor de la tradició de la literatura del joc, dels “insurrectes”. No puc evitar esmentar algun dels més coneguts per si encara no teniu decidits els regals de Sant Jordi:
Raymond Queneau a “Exercicis d’estil” explica de 99 maneres diferents la mateixa història i Georges Perec, company d’entremaliadures, va escriure la novel·la “La disparition” sencera sense fer servir la “e”. En català es va traduir al català com a “L’eclipsi”, sense la “a”.
Gabriel García Márquez va aconseguir escriure “El otoño del patriarca” gairebé sense punts i James Joyce redacta un dels capítols més llargs de l’”Ulisses” imitant per ordre cronològic l’estil d’un munt d’escriptors. Com Italo Calvino, que a “Si una nit d’hivern un viatger” explica una única història canviant l’estil a cada capítol.
Per acabar, J.V. Foix, construeix a “Gertrudis”, per exemple, un conjunt de proses poètiques molt entremaliades, que juguen amb l’atzar, el caprici, la coincidència.
I què diu l’audiència de l’obra d’aquest autor? Per a Marta Pérez, “el Jordi ens ensenya a ser senzills de pensament”. Ricard Mirabete, poeta i amic comú diu que “recorda algunes novel·les de Balzac”. M Dolors Millat afirma que Roig “fa versos de debò” i Mar Fontana que els seus finals, “talment sentències implacables, són colpidors”. El també poeta i crític Daniel Ruiz-Trillo sentencia que el Roig és “un poeta que no enganya” i el Xavier González que, entre moltes altres coses, “el Jordi ens ensenya un roure que no hi és”.
Acabaré amb el meu text favorit, curull de ganes que us llanceu a la lectura d’aquest volumet sense ensolir-vos amb la porta en sortir de la llibreria. Diu així:
VERGONYA
Sempre he pensat que les primeres quatre gotes de pluja són les més valentes, dignes, ràpides i sinceres. Quan ve el ruixat, cauen totes en manada i no té cap mèrit. El que costa és no tenir por, igual que plorar.
La resta són al llibre.
Gràcies novament a tots i totes.
Albert Vilanova Boqueras és escriptor i traductor. Ha fet traduccions juvenils per a Toray, Grijalbo i Barcanova, on publicat Les millors històries sobre gossos, amb proses de Woolf, Wodehouse, London, Kipling o Chesterton. Més endavant ha escrit els llibres de text de Llengua catalana i literatura de l’ESO i el Batxillerat de Grup Promotor Santillana. Va debutar en la ficció amb la publicació el 2019 de L’ingenu (Stonberg). Enric Gomà n’ha dit que està “esplèndidament escrita” i l’argument és “àgil, original, sorprenent i ben estructurat”. Segons David Cirici és “l’antídot contra el tedi”. El 2022 va publicar el llibre de relats La visita i altres contes (Stonberg)
Comments