Arxiu de la categoria: Simarro F. Xavier

F. Xavier Simarro – Dia mundial de la poesia

Un poema del recull Parèntesi de F. Xavier Simarro per celebrar el Dia mundial de la Poesia. Gaudiu de la descoberta. Moltes gràcies, Xavier, per escriure poesia!!

Sense títol

De vegades, cal un mort per abraçar la vida.
Cal una mà absent
per recordar el sabor del tacte.
Abracem l’absent amb la coartada del no risc.
Els vius exhalen una olor real
però tendim al perfum de l’engany.

 

PassatgerParèntesi 2F. Xavier Simarro, entre els seus llibres de poemes figuren Poemes des de la vorera (Abadia Editors, 2005), La deriva del camí (Editorial Òmicron, 2008), La roda de l’afilador (Setzevents Editorial, 2010), Tocat pel temps (Setzevents Editorial, 2012), Passatger (Stonberg Editorial, 2014) i Parèntesi (Stonberg Editorial, 2015). Com a prosista ha participat en el llibre Paper de vidre. Una nova polida (Labreu Edicions, 2013) i en el volum d’Aut@rs de Cornellà, Ovnipresentes (Ediciones Dédalo, 2013),  a les antologies La Catalana de lletres 2003, 2005 (Cossetània Edicions) i al volum Erotisme som tu i jo (Emboscall Edicions, 2007). Així mateix, ha publicat a Paper de vidre (Labreu Edicions, 2005) i a Poesia 2006 (La Busca Edicions, 2006), Premi Penya Joan Santamaria.

F. Xavier Simarro – Coneix els nostres poetes – Setmana de la Poesia

F. Xavier SimarroFrancesc Xavier Simarro (Barcelona, 1958) resideix a Cornellà de Llobregat. Està casat i té dues filles. És mestre d’educació especial.

Soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Soci de la Societat Coral “La Unió“ de Cornellà de Llobregat (fundada l’any 1854) i responsable de la revista de l’entitat. Membre del grup Aut@rs de Cornellà.

Entre els seus llibres de poemes figuren Poemes des de la vorera (Abadia Editors, 2005), La deriva del camí (Editorial Òmicron, 2008), La roda de l’afilador (Setzevents Editorial, 2010), Tocat pel temps (Setzevents Editorial, 2012) i Passatger, poemari de Haikus i tankes (Stonberg Editorial, 2014).

Com a prosista ha participat en el llibre Paper de vidre. Una nova polida (Labreu Edicions, 2013) i en el volum d’Aut@rs de Cornellà,Ovnipresentes (Ediciones Dédalo, 2013), una antologia de relats de ciència ficció prologada per Jorge Gamero. A les antologies La Catalana de lletres 2003, 2005  (Cossetània Edicions) i al volum Erotisme som tu i jo (Emboscall Edicions, 2007) hi trobem poemes seus.

Així mateix, ha publicat a Paper de vidre (Labreu Edicions, 2005) i a Poesia 2006 (La Busca Edicions, 2006), Premi Penya Joan Santamaria. En diverses ocasions ha col·laborat a la revista Atenea, editada per l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès. Autor convidat al Blog d’en Jordi Cervera,  www.icatfm.cat/jordicervera i al fanzine Malalletra,  números 20 i 21,  www.fanzinemalalletra.blogspot.com.

HAIKUS

Descansa el meu puny
damunt del quadern obert,
la ploma entre els dits.

 

La ploma entre els dits
i la paraula volant
dins del silenci.

 

Nusos de fusta
i un puny que sura tranquil
al llac del paper.

Sobre Haikus i Tankes

PassatgerA començaments d’any vam publicar un poemari que és una petita joia: Passatger de F. Xavier Simarro, un bellíssim recull de Haikus i Tankes. Per a tots aquells que vulgueu saber més sobre aquest tipus de poesia d’origen oriental us recomanem llegir la ponència que l’escriptora Montserrat Galícia va dictar a l’acte de presentació del poemari de F. Xavier Simarro. Entendreu, i per tant estimareu, aquest tipus de poesia i els poemes de Passatger. Gaudiu de la descoberta.

PRESENTACIÓ DE PASSATGER DEL FRANCESC XAVIER SIMARRO

Quan el Xavier m’ho va demanar, vaig dir-li que em feia molt de respecte prologar un llibre de poesia, que el meu camp era el de la prosa, que, pel que feia a la poesia, era una lectora eclèctica i desordenada. Ell, amablement, em va recordar un llibre meu, Interiors, que té una clara voluntat de prosa poètica, la qual cosa era certa. I va afegir que, com a filla d’un poeta, l’Antoni Galicia, alguna cosa se’m devia haver quedat. Li vaig haver de donar la raó i aquí em teniu.

Passatger, deixeu que ho digui per endavant, és un recull de haikus, una petita joia… petita per l’extensió del llibre i dels poemes, no per la qualitat.

Per una feliç casualitat fa anys que tinc un interès molt especial pels haikus i les tankas. La meva afició per la poesia, diguem-ne oriental, va començar llegint les traduccions de poesia xinesa de Marià Manent, llibres editats per Proa com L’aire daurat o Un núvol lleuger. Després de la Xina, amb poetes com Li Bo i Wang Wei, vaig passar de manera natural, al Japó amb Basho i Busson.

Us parlaré dels haikus, i del seu desenvolupament, perquè em sembla imprescindible situar de manera convenient aquest tipus de poesia per poder valorar i emmarcar el magnífic treball del Xavier.

El haiku és un poema breu. La seva pauta formal és de tres versos, disset unitats de so o sil.labes. La tradició poètica occidental, la nostra, valora l’eloqüència i el joc verbal, però, pel contrari, el haiku busca sobretot comprimir en un espai, ben exigu, ben escàs, tot allò que el poeta vol expressar.  Escolteu com ho fa el Xavier Simarro:

Orenetes van
mentre venen llamps i trons.
Se m’adreça el cel?

En quan a la forma, encara que el haiku japonés s’escriu de vegades en una sola línia de dalt a baix, en l’escriptura japonesa, la seva estructura interna és un poema de tres versos.
Pel que fa al contingut, el haiku, tracta d’aspectes de la natura, però una natura presa en un sentit ampli, és a dir que comprèn, la vida humana i totes les activitats que comporta, també el fet d’escriure:

La ploma entre els dits
i la paraula volant
dins del silenci.

El haikú és caracteritza per la percepció instantània, per l’amor a les petites coses i per la seva humilitat. Del haiku s’ha dit que és una poesia lil•liputenca i també que “és la il.luminació per la que penetrem en la vida les coses”. Igualment s’afirma que la raó de ser del haiku és l’instant, és el batec:

Gotes de pluja
que són repics d’humitat.
El batall del cel.

El haikú com a forma poètica va néixer a la cort de Kyoto, l’antiga capital de Japó, durant el període medieval japonès. Va néixer com entreteniment cultural dels nobles i les dames de la cort. El mateix nom de haikai, el nom antic del haiku, significa “allò que es entretingut” , entreteniment. A les reunions dels nobles japonesos el que es perseguia era omplir el temps lliure i les hores ocioses amb un entreteniment cultural. Durant aquelles reunions els participants s’asseien a la manera japonesa, sobre els seus talons damunt del tatami, -que com sabeu són unes estores de jonc i palla-.

A les reunions poètiques el primer participant de la ronda havia de compondre una estrofa inicial de tres versos, disset unitats de so, el que ara seria un haiku, i la persona següent ho havia de completar amb una estrofa de dos versos, catorze unitats de so. Així es tenia una mena de haiku amb colofó, és a dir el que ara coneixem amb el nom de tanka. La tanka, per descomptat comparteix l’esperit del haiku. Brevetat, lleugeresa, percepció instantània.
Aquesta bonica història de les reunions poètiques ha servit, doncs, per introduir un altre concepte poètic, el de tanka., donat que, el poemari que presentem avui, Passatger, consta de 161 haikus i 24 tankes.

De tota manera el terme haiku que he anomenat de manera tan i tan reiterada és un terme relativament modern, que es va fixar, segons sembla a començament del segle XX. A l’època que he comentat abans no se’n deia així.

Haikus i tankes s’han conreat en moltes llengües, a Europa va arribar la febre de l’orientalisme ja fa molts anys i trobem autors en totes les llengües. En català han conreat haikus i tankes poetes tan importants com Josep Maria Junoy, Agustí Bartra, Joan Salvat Papasseit, Carles Riba, Marius Torres, Salvador Espriu, i Rosa Leveroni, entre d’altres.
I Joana Raspall, que va morir fa poc, una poeta del Baix Llobregat, una poeta que la comarca hauria d’honorar com es mereix., i a la que el Xavier dedica un haiku.

Na Joana Raspall,
la poeta que en sap de mots.
*Arpegis llegits.

Podem dir de forma taxativa que tant haikus com tanques ja tenen un lloc en la tradició poètica catalana.

En castellà, Octavio Paz, premi Nobel de literatura, va dedicar moltes hores de la seva vida al haiku, va traduir a Basho, el gran autor japonès de haikus, i també en va escriure de propis.

No voldria deixar de mencionar una excel·lent poeta que viu a Cornellà, que signa amb el pseudònim de Maria de Luis i que ha escrit diversos llibres de haikus que també recomano si voleu gaudir d’aquest tipus de poesia.

He dit que el haiku japonès tractava bàsicament d’aspectes de la natura, presa en un sentit ampli, és a dir comprenent, també, la vida humana i les seves activitats.

El ball és a punt
a la sala de miralls.
La vida és vals lent.

La vida humana, la seva fugacitat i la mort són temes universals, com també ho és el pas del temps. Temes universals i la raó de ser de la literatura de totes les èpoques i de totes les cultures. Escotem el haiku amb que comença el llibre.

Passatger d’un temps,
temps a tocar del final
m’espanta el topall

El temps, el pas del temps, té una importància cabdal en tot el poemari i aquest mot, temps, el trobem d’una manera constant. Però els poemes també parlen del temps amb altres paraules que ens hi remeten. Paraules com futur o record…

Quin esdevenir?
No en sé res de cap futur.
Potser en vindrà algun?

Un altra tema molt present en tot el llibre és l’escriptura, l’ofici d’escriptor, l’ofici de poeta. Escrit, escriure, teclejar, paraula, mot, paper, full, ploma, plomí, quadern.

Dits que teclegen
en la tarda que es fa gris.
Un blanc colpejat.

Terrejar mots
una tarda que és llavor.
Solcar amb la ploma.

La paraula, el fet d’escriure, de compondre versos, és pot interpretar , fàcilment, com la necessitat que té el poeta d’atrapar la vida, d’atrapar el moment. La necessitat i la urgència del poeta per lligar l’instant enfront del temps que s’esmuny. Com si atrapant el poema, atrapés la vida. Escriure poesia és la manera de transcendir el temps. És la manera de transcendir i perpetuar la vida del poeta que és finita ja que disposa d’un temps limitat en aquest món.

I en definitiva, això que he dit, explicaria tota la poesia, i també tota la literatura, i tot l’art. Perquè l’art en totes les seves expressions és una manera de transcendir la pròpia existència, una manera de dotar la vida de significat.

Jo, acabava el pròleg de Passatger dient que, quan arribem a l’últim poema del llibre ens queda un regust de poc, voldríem continuar llegint, però el poeta sap que, com en el haiku i la tanka, la brevetat és un valor.

Per sort la poesia és per llegir però, sobretot, per rellegir.

Moltes gràcies

Montserrat Galícia
Cornellà, 21 de gener 2014

 

PASSATGER – HAIKÚS I TANKES

PassatgerEns plau comunicar-vos que properament publicarem el poemari Passatger de Francesc Xavier Simarro. Passatger és un bellíssim recull de poemes bastits seguint unes de les formes de poesia tradicional japonesa més esteses, els Haikús i les Tankes.

L’escriptora Montserrat Galícia, que ha prologat el llibre diu:

A Passatger el vers es condensa, s’estilitza, es despulla per oferir l’essència del poema. El haikú ben al contrari de la nostra tradició occidental que valora l’eloqüència i el joc verbal, busca comprimir, en una espai tan exigu de tres versos, disset síl·labes, distribuïts en 4-6-4 síl·labes en mètrica catalana, la veu del poeta.

El gran mestre del haikú el poeta japonès Basho afirmava: «Els versos d’alguns poetes estan excessivament elaborats i perden la naturalitat que ve del cor. El que ve del cor és bo, la retòrica és innecessària»  I també  volem   afegir la màxima Zen que ens recorda que «quan més parlem més ens allunyem de la veritat».

Passatger consta de 161 haikús i 24 tankes, la tanka comparteix l’esperit del haikú però consta de cinc versos, distribuïts en 4-6-4-6-6, així que  es pot considerar  que una tanka és un haikú expandit.

Si el gran mestre del haikú ha estat Basho, entre nosaltres, poetes com Josep Maria Junoy, Joan Salvat Papasseit i Carles Riba, Marius Torres, Espriu, o Rosa Leveroni i Joana Raspall, entre d’altres, s’han acostat a aquest tipus de poètica. És per això que podem dir  que tant haikús com tankes ja tenen una tradició en la poètica catalana.

Des de Stonberg estem segurs que els amants de la poesia en general i de la poética japonesa en particular, gaudireu d’aquest bellíssim poemari de Francesc Xavier Simarro. Si voleu fullejar el llibre, cliqueu AQUÍ