Arxiu de la categoria: Roig Pi Jordi

Jordi Roig – Dia mundial de la poesia

Jordi Roig, per commemorar el dia mundial de la poesia, ens ha regalat un bell poema inèdit del nou recull que està escrivint. Gaudiu de la descoberta. Moltes gràcies, Jordi, per escriure poesia!!

CANVI D’HORARI

M’havia fet un embolic.

Fa un airet de color granat tempesta;
l’olor de la memòria.
El blau deu ser el color dels altres.

Enyoro aquells jerseis gruixuts
i aquelles abraçades de màniga llarga
a les fotografies de l’hivern del 80.
Passejo pel teu fred
sense la fe d’una bufanda.

Em bec l’essència que destil•len les boques.
Licor d’onades d’una mar desfeta.
M’ajec al sol, et miro despullada;
ets més lluny que els meus braços.
Em reconec al gruix del teu anell.

I ara, tot blanc,
desmesuradament més vell que el vespre,
arribo a una conclusió temporal:
encara he de pensar
on passaré tota la tarda.
I ja n’he fet més de cinquanta.

LA NOIA D'AIRE BLAU - Jordi RoigJordi Roig com a poeta, té publicats els següents llibres: Contraban de silenci, Viena Editorial, premi de poesia l’Espurna del Clot (2001); Intempèrie, Viena Editorial, premi Betúlia de poesia, Ciutat de Badalona (2004); El melic de les teranyines, Editorial Malhivern, premi de poesia de l’Òmnium Cultural del Vallès Oriental (2005); Sota el perímetre del vent, March Editor (2008), i Després del tacte, Editorial Perifèric, premi de poesia Manel Garcia Grau, Universitat Jaume I de Castelló (2010). Com a novel·lista ha publicat La noia d’aire blau, Stonberg editorial (2011) i Un segon després de Praga, Editorial Gregal (2014).

 

 

Jordi Roig – Dos poemes i un vídeo

Després del tacteÉs sabut que Jordi Roig Pi, l’autor de la celebradíssima novel·la La noia d’aire blau, publicada per Stonberg, és un gran poeta, multi premiat i reconegut. Per aquells que encara no coneixeu la seva vessant de poeta, us presentem un parell de poemes del seu darrer poemari Després del tacte publicat per Perifèric Edicions, juntament amb el vídeo de presentació del llibre. Gaudiu de la descoberta

Després del tacte neix amb la ferma voluntat de posar ordre als sentiments del passat. Un passat vulnerable que, amb el tems, s’ha convertit en veritat. L’autor, fa un exercici d’interiorització per palpar amb el ulls, escoltar amb el nas i dir en versos el detall de cada ferida i de cada ditada. En la primera part, els poemes s’esdevenen ordenats, cada un té per títol una lletra de l’abecedari com a criteri per intentar classificar les emocions, els dubtes, els amors, els silencis… La segona part, Faltes d’ortografia, la poètica fa un gir important, sobretot pel que fa a la forma. És en aquesta part on el poeta dibuixa amb traç segur fracassos i dubtes propis i aliens a l’hora d’entendre la vida i la impossibilitat d’ordenar-los. L’última part, La nit abans, és un sol poema, llarg i on descriu amb lirisme corprenedor el pas de la vida a la mort a través del paral·lelisme imaginari entre l’hospitalització del seu fill i una de la grans passions que tenis: els focs i els petards de la nit de Sant Joan, en què tot s’acaba consumint.

SENTIMENT DE CULPA                                                                                                              

Carrer avall, al costat del mar,
hi ha una muralla de vidre
que deixa passar la llum
i els aspirants a perdre’s.

Va coincidir que ja marxaves,
que et vaig veure tremolar.

Tu no sabies que venia a buscar
el petó d’ahir a la nit.

Vas mirar enrere, pel retrovisor,
per assegurar-te que havies deixat
ben tancada la darrera mentida.

Els teus ulls m’aconsellen
que abandoni amb dignitat.

Al final, allò que s’aprèn per força
s’acaba oblidant cap als cinquanta.

No és meu el mèrit de trobar-te,
ni tens la culpa de morir a cada onada.

RIEN DE RIEN

Tu que en saps tant, em dius: «No tinguis por,
prova de tornar a començar i vine.

Podria ser perfecte, només cal
que ploris quan no tinguis res a dir.

És ara, que estàs trist, que estàs tan lluny,
que per respecte als déus
ja no tires pedres contra el vent.

És ara, que encara no em coneixes,
que els que hem nascut del ventre del dolor
ens fem amics.»

Al carrer de les roses,
una cançó abandonada fa temps
que remuga amb sang a les galtes.

I tu, que sempre prens la iniciativa,
gires la cantonada, decidit,
demanes la carta i tries el vi.

A mi només em queda
la desgana de créixer sense boca,
com une ombre de la rue.

Hi ha una possibilitat entre mil
que em mori sense presses,
sense ràbia, fidel a la natura.

Quan es fa fosc
t’ajeus al caire de la tomba
i em mires com un germà.

És ara, milord. Ni tu ni jo tenim res.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=yfvjDUef1pU&w=640&h=480]

Jordi Roig, una trajectòria literària que fa goig de mirar

Jordi Roig,  l’autor de la més que recomanable novel·la  La noia d’aire blau, publicada per Stonberg Editorial té un currículum literari d’aquells que fan goig de mirar. No us perdeu el reportatge que, sobre aquest poeta i novel·lista, ha fet LaPalmaTV.

Felicitats, Jordi.

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=Puk1XFJkqwA&w=560&h=315]

 

LA NOIA D’AIRE BLAU – Jordi Roig

La noia aire blauDes de Stonberg Editorial hem penjat aquesta entrada al nostre blog perquè totes les persones que heu llegit La noia d’aire blau, de Jordi Roig, expresseu lliurament el vostre parer sobre el llibre.

Entre esperar que els medis de comunicació i la crítica descobreixin aquesta novel·la o cridar-los: Ei, aquest és un bon llibre ! Nosaltres pensem que això darrer és més eficaç.

Totes les ressenyes que pengeu al blog les enviarem als medis de comunicació i a la crítica. Per una vegada serem nosaltres els qui aconsellarem que s’ha de llegir. Podem crear opinió.

Sis plau, penseu el que deixareu escrit. Les mostres de simpatia del tipus “és una obra collonuda” o “és super xula” són divertides però l’opinió serena i madura de lectors formats, com sou, és infinitament més contundent. Ep!, però que això no us talli d’escriure.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració.

Stonberg Editorial
 
 
 

LA NOIA D’AIRE BLAU – Jordi Roig

Sempre que un poeta escriu una novel·la, hi ha qui immediatament s’aferra al salvavides crític de l’obvietat i diu alguna ximpleria previsible com ara “des del primer moment s’endevina que es tracta de la novel·la d’un poeta”. Ho sento: en nom de l’agudesa crítica cal que odiem els tòpics, i aquest en seria un i massa repetit per al meu gust. La noia d’aire blau no és la novel·la d’un poeta. És la novel·la d’un escriptor seriós i autoexigent, d’un rigor creatiu estricte, que fins ara, si més no públicament, s’ha expressat amb cinc poemaris d’excel·lent factura i una novel·la: aquesta que avui presentem en societat —perquè la que té al calaix encara no compta. Qualsevol escriptor que, com a tal, s’hagi enfrontat a la narrativa curta, a la novel·la, al teatre o a la poesia, sap que cada gènere o subgènere té uns condicionants, unes servituds i unes llibertats ben diferents. D’això, d’aquesta experiència, Jordi Roig n’ha extret unes conclusions que són les que li han servit per fer, com a escriptor responsable que és, de la seva poesia “poesia”; i de La noia d’aire blau, aquesta bona novel·la que acaba de sortir del forn. Ara deixeu-me que faci una afirmació rotunda: afortunadament, al món i als Països Catalans, no tot és novel·la negra. Si bé aquesta modalitat ha tingut i està tenint una important revifada, hi ha moltes maneres més de narrar que no passen obligatòriament per la teoria del “conflicte”. Vull dir que, en una novel·la, no necessàriament ha d’haver-hi segrestos, crims, extorsions, màfies, droga, amenaces, tiroteigs, i bons i dolents marcant patilles, pistoles o paquet. La teoria del “conflicte”, d’anar de tatatatxan en tatatatxan, d’ensurt en ensurt, és la que pretén que llegim i passem les pàgines a la velocitat de la llum… i sovint, en acabar, tenim un regustet de sang, i una sensació de buidor, de… sí, però… i ara, què…? Continua llegint