Arxiu de la categoria: Farriol Gil Mireia

Mireia Farriol – Dia mundial de la poesia

Un poema de Mireia Farriol, del llibre  Adagio, allegro ma non troppo, lento, per celebrar el Dia mundial de la Poesia. Gaudiu de la descoberta. Moltes gràcies, Mireia, per escriure poesia!!

COM UN POEMA

El primer llibre de dalt,
el de les tapes marró, és de poesia.
A la taula de la segona pàgina:
el bosc, el taüt, les flors…
A la pila del racó, un llibre de bioquímica,
(fa molt temps que no l’havia mirat):
els anticossos, els aminoàcids,
les IgA, IgM i IgG,
la glicina sembla més una flor que un àcid orgànic.
La informació s’amuntega en els llibres desats a la biblioteca.
Capítols i poemes resten engalzats
pel mateix oratge vital:
les flors, el bosc, el taüt.

Adagio2

Mireia Farriol ha publicat els poemaris: Adagio, allegro ma non troppo, lento, Stonberg Editorial (2013) i Hágase según arte, Ediciones Carena-Acidalia (2015)

 

 

Mireia Farriol – Coneix els nostres poetes – Setmana de la Poesia

Mireia FarriolDel 14 al 20 de maig torna la Setmana de la Poesia, que posarà un èmfasi especial en els versos de Joan Vinyoli i, també, homenatjarà Martí de Riquer i Lou Reed. Permeteu-nos afegir-nos a la festa presentant-vos els nostres poetes. Cada dia d’aquesta setmana, publicarem una entrada dedicada a un dels nostres poetes. Hi podreu  llegir una breu nota biogràfica i un poema. Gaudiu de la descoberta. Mireia Farriol Gil (Barcelona, 1943). Metgessa especialista en Anàlisis Clíniques i Doctora en Bioquímica, a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Com investigadora, i dins de l’àmbit de la recerca, ha publicat més de setanta articles en revistes de difusió internacional en el camp de la nutrició artificial i el metabolisme proteic. Des de l’any 2009 és alumna a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès on ha fet la trajectòria de poesia i on hi continua hores d’ara.

PRINCIPI

En un principi foren els noms.
Els subjectes, carboni, nitrogen, hidrogen,
oxigen i el verb unir, reflexiu.
Primera fusió de carboni amb carboni,
l’esquelet del diamant.
De l’hidrogen i l’oxigen,
un fil d’aigua primigènia.
Amb carboni, nitrogen i l’oxigen
florí la glicina,
un vegetal primari
minúscul, infinitesimal,
d’un cos unicel·lular.