Arxiu de la categoria: Dausà Jordi

Jordi Dausà presenta la novel·la de Joan Boher

10984217_10205752242706252_3044980087165624249_nAquest passat dimarts, 17/03, vam presentar a la Llibreria 22 de Girona la novel·la de Joan Boher, Obre’m la nevera i et diré qui ets.  El ponent principal va ser l’escriptor de Cassà de la Selva, Jordi Dausà, que recordà els temps de vida estudiantil, base de la divertida història de la novel·la d’en Joan Boher.

Us reproduïm la seva brillant intervenció per una novel·la també brillant.

OBRE’M LA NEVERA I ET DIRÉ QUI ETS  de Joan Boher

En Joan i jo ens vam conèixer fa molts anys. Ell compartia pis amb un amic meu. O amb varis, no n’estic segur. La veritat és que en aquella època era difícil saber exactament qui vivia i qui no vivia en un pis d’estudiants.

Coincidíem de tant en tant. Recordo alguna conversa pretensiosa sobre William Blake –molt de moda entre els penjats de l’època perquè deien que en Jim Morrisson el llegia- i, sobretot, les Xibeques i les cigarretes amanides. També recordo que un divendres al matí em van arrossegar a una xerrada sobre Shopenhauer i Nietzsche. El conferenciant, que crec que era una eminència vinguda de Salamanca o de Santiago, estava afònic i amb prou feines se’l sentia. Nosaltres teníem ressaca i estàvem morts de son. Ja us podeu imaginar quin panorama. I el més fort de tot és que vam anar-hi voluntàriament: era la setmana cultural i a aquella hora la majoria d’estudiants vegetaven a casa seva, o havien fotut el camp als seus pobles. No sé si en Joan i els seus companys de pis estaven interessats en l’escola alemanya de filosofia. Jo no. Jo només vaig anar-hi per veure si pescava alguna noia. Potser ells també. La gent com nosaltres teníem poques possibilitats amb les estudiants de Dret o d’Empresarials, i apuntàvem cap a les lletres. No cal dir que, com a mínim en el meu cas, fracassàvem sovint. És estrany com el temps embelleix els records: ara ens sembla que ens ho passàvem de puta mare, però potser aleshores no ens feia cap gràcia anar fent tombs pel món sense tenir res segur, ni tan sols un trist clau.

La novel·la que avui presentem explica tot això, o bé coses molt semblants. Tota literatura és autobiogràfica en més o menys mesura. Com a mínim la que m’agrada a mi. Diuen que Flauvert va dir: “Madame Bovary c’est moi”. No sé ben bé qui era la Madame aquesta, però imagino que l’escriptor devia posar molt d’ell mateix en el personatge. Quan llegim entrevistes a pesos pesants de la literatura tots diuen el mateix: t’hi has de deixar la pell i has de patir. Has de buidar-te per dins i donar la teva essència als personatges. No sé si en Joan ha viscut un infern escrivint aquesta novel·la. Diria que no, que s’ho ha passat tan bé com s’ho passarà el lector a l’hora de llegir-la. Però el que diuen els teòrics de les lletres és ben cert: es veu d’una hora lluny quan un escriptor parla d’un tema que no domina o d’un ambient que no ha viscut. Massa sovint en surten textos impostats i artificiosos, com els decorats de cartró pedra de les sèries de televisió japoneses dels anys noranta, les mateixes que vèiem els dissabtes al matí, amb aquelles ressaques tan horroroses. Això, deia, no us passarà quan llegiu Obre’m la nevera. És un text viu i, sobretot, vívid. És esbojarrat i alhora versemblant. És absurd i, per això mateix, realista.

Hem de reivindicar el tipus de literatura que fa en Joan i que a vegades es considera menor. S’ha de ser un pedant de primera per dir coses així. No hi ha literatura en majúscules, sinó llibres bons i llibres dolents. O, per establir una categoria diferent, llibres que et diverteixen i llibres que no. Al cap i a la fi, es tracta d’això. De riure una estona, cony.

Em van demanar que cités algun moment concret del llibre. No ho faré pas, perquè aquest és un llibre fet de moments hàbilment trenats. No és una sola història, sinó que són moltes històries.  En això fa pensar una mica en la novel·la Trainspotting. Us deia que no sabria quin triar perquè n’hi ha de molt bons: el pis de la tieta està tan ben descrit que et vénen esgarrifances només de pensar que has de passar-hi la nit. La dieta dels estudiants, a base de plats immenjables que no tenen cap gust concret, ni cap textura definida, i ni tan sols un color que puguis reconèixer, et fa preguntar de quin material tenies fet l’estómac en aquella època. L’olor de porro que sura per tota la novel·la et fa venir caparrassa, i et fa adonar que en Boher para atenció als detalls i sap crear bona ambientació. Té una manera de narrar més gràfica que no pas oral, tot i que el seu ofici de contacontes ajuda a arrodonir l’estil. L’escena de cal notari –el fals notari- és digne d’una comèdia francesa, i el recital poètic fracassat és dolorosament realista, i et fa passar una barreja de vergonya aliena i emprenyamenta molt inquietant. Els protagonistes són una colla d’arreplegats que tenen molt poc a veure amb la imatge d’estudiants sans i riallers que ens volien vendre aleshores. No crec que, a dia d’avui, cap d’ells fos un blogaire d’èxit, o un youtuber, o un tuitaire de renom. Sobrevivien per Girona –la ciutat té una presència important a la novel·la, però en el fons és intercanviable per una altra- i, més que seguir el no future punk, es protagonistes deixen encomanar pel desencís grunge.

Ens hem fet vells, amics i amigues. Ara mirem enrere i ens posem les mans al cap. Ens fem la mateixa pregunta que es fa l’autor: com vam ser capaços de sobreviure?

Potser sí que, en el fons, ens ho vam passar de puta mare. “Obre’m la nevera” ens ajudarà a deixar-nos envair per la melangia. Creieu-me, passareu una bona estona enyorant els mobles cutres, les litrones, la brutícia omnipresent i aquell caos total que era la vida d’estudiant a la universitat. I si no ho heu viscut, tampoc passa res. En casos així hem de recordar la frase d’en Joaquín Sabina: “No hay nostálgia peor/que añorar lo que nunca jamás, sucedió.” Gràcies.

Jordi Dausà Mascort

Girona – Llibreria 22, 17/03/2015

 

Jordi Dausà – 2a edició – El gat de Schrödinger

El gat de SchrodingerEl gat orgàsmic i les aventures d’en Matt, un farmacèutic a la trentena aficionat a l’automedicació, segueixen seduint als lectors, totalment lliurats a les aventures  d’uns protagonistes que lluiten per trobar el seu lloc en un temps de neurosi col·lectiva. Per a tots aquells que encara no heu llegit la novel·la El gat de Schrödinger d’en Jordi Dausà, una bona notícia: Acabem de publicar-ne la segona edició. No us perdeu aquest plat combinat de patates fregides, ibuprofèn i física quàntica.

Si voleu llegir-ne un tast, cliqueu AQUÍ.

Jordi Dausà entre els escriptors d’Els caus secrets d’Editorial Moll

Els caus secretsEditorial Moll ha tingut l’encert de publicar, aquest Sant Jordi, el llibre Els caus secrets, un recull de relats escrits per una antologia d’escriptors dels Països Catalans posteriors al 1972. L’edició ha estat a cura de l’escriptor i periodista Sebastià Bennasar.

Al resum que surt publicat a la web d’Editorial Moll hi diu: No ens agraden les generacions. No ens agraden les qualificacions. No ens agrada l’etiqueta “jove” ni “literatura de” ni “literatura per a”. Però sí que pensàvem que era imprescindible donar visibilitat a tot un seguit d’autors que seran –alguns ja ho són ara– les dones i homes del futur de la narrativa en llengua catalana. I aquesta és la motivació d’aquesta antologia: oferir un tast del que fan els narradors nascuts des de 1972 cap endavant arreu del territori on es parla la nostra llengua. Seixanta-un escriptors formen aquesta antologia, un equip de luxe que pot sortir a tot arreu a competir amb la major de les dignitats. I guanyar.

D’entre aquest seixanta-un escriptors que destaca Editorial Moll hi figura Jordi Dausà, l’autor de la novel·la El gat de Schrödinger publicada per Stonberg Editorial el novembre de l’any passat.

Felicitats a l’Editorial Moll per la iniciativa, a Sebastià Bennasar per la feina feta i a tots els escriptors seleccionats perquè amb el vostre treball doneu continuïtat a la literatura en català. No podem acabar aquesta entrada sense felicitar de manera especial i molt afectuosa a en Jordi Dausà.

Els blogs dels autors de Stonberg

Els blogs dels autorsen de StonbergQuan la Setmana Santa s’acosta massa a Sant Jordi, com enguany, ens pot passar que quedem curts de lectura durant les vacances, tot esperant les novetats del Dia del Llibre. Per això us proposem aprofitar per llegir i descobrir blogs mentre esteu comodament asseguts a la gandula del vostre jardí o  voleu cap a destinacions exòtiques, amb el portàtil o la tauleta a la mà

Molts dels autors de Stonberg escriuen blogs, a continuació hi trobareu una relació, no exhaustiva (hi ha autors que tenen dos o tres blogs en funcionament, tant literaris com d’altres temes), on hi figuren el nom de l’autor, el llibre publicat a Stonberg i el link del blog.

Els blogs dels escriptors són una bona manera de donar-se a conèixer i també una manera de mantenir-se en contacte amb els lectors. I és que un llibre no s’escriu cada dia, però una entrada al blog, potser sí.

Els blogs dels autors de Stonberg

Els blogs dels autorsen de StonbergQuan la Setmana Santa s’acosta massa a Sant Jordi, com enguany, ens pot passar que quedem curts de lectura durant les vacances, tot esperant les novetats del Dia del Llibre. Per això us proposem aprofitar per llegir i descobrir blogs mentre esteu comodament asseguts a la gandula del vostre jardí o  voleu cap a destinacions exòtiques, amb el portàtil o la tauleta a la mà

Molts dels autors de Stonberg escriuen blogs, a continuació hi trobareu una relació, no exhaustiva (hi ha autors que tenen dos o tres blogs en funcionament, tant literaris com d’altres temes), on hi figuren el nom de l’autor, el llibre publicat a Stonberg i el link del blog.

Els blogs dels escriptors són una bona manera de donar-se a conèixer i també una manera de mantenir-se en contacte amb els lectors. I és que un llibre no s’escriu cada dia, però una entrada al blog, potser sí.

BRAVO GIRONA – La revista guai de cultura de Girona

Eudald Espluga de BRAVO!girona ha escrit una fantàstica ressenya sobre la increïble novel·la de Jordi Dausà, El gat de Schrödinger.

Cliqueu l’enllaç per llegir-la: http://www.bravogirona.com/cat/recomendaciones/de-cine-i-lletres

BRAVO!girona és una publicació on-line creada per 451 COMUNICACIÓ CONTINGUTS CULTURA i pensada per estar al dia de tots aquells esdeveniments d’oci i cultura que succeeixen de llarg a llarg de la provícia de Girona. Es tracta d’una agenda que és una útil eina pels que viviu aquí, torneu de vacances a la llar o turistegeu assídua o puntualment.

No són una guia sinó una agenda d’oci i cultura contínuament actualitzada de cinema, teatre i arts escèniques, exposicions i arts plàstiques, fotografia i altres activitats de difícil classificació. Volen que estiguems al dia d’una manera ràpida, fresca i desenfadada.

A més, BRAVO!girona va dirigida a la gent com nosaltres, que utilitza internet al dia a dia per estar a l’última del que passa des de Blanes a Cadaqués, passan per La Bisbal, Olot, Figueres, Banyoles, Girona, Tossa de Mar, Platja d’Aro… o qualsevol altre racó.

Des de Stonberg us desitgem sort en aquesta aventura!

EL GAT DE SCHRÖDINGER – Jordi Dausà

El gat de Schrodinger Sovint m’imagino que Jordi Dausà practica una estranya forma de col·leccionisme: col·lecciona frases, converses, anècdotes, personatges, escenes, paisatges. Me l’imagino en un racó discret de la barra d’un bar poc recomanable, sol, davant d’una cervesa. Abstret. Distant. Amagat darrere les ulleres i la gerra. Fora del món? No. Potser acaba de capturar una peça més per a la col·lecció. Podria ser un diàleg surrealista entre dos parroquians cridaners, dels que sempre tindrien una solució ràpida a tots el problemes del món, per exemple. O un moment de tensió entre una parella tendra (ell, cap pelat; ella, amb pírcing i tatuatge; amb xandall d’acetat, tots dos). O el monòleg entrebancat i papissot d’aquell borratxo tristíssim que hi ha a totes les barres dels bars tristos del món. Fins i tot podria ser que, a la sortida del bar, a hores petites, entre els contenidors del carreró posterior, intuís la lluentor fugaç d’una navalla i uns passos que s’escolen en la foscor. També me’l puc imaginar completant la col·lecció en gimnasos, supermercats, sales de festes, biblioteques universitàries i concen-tracions d’estudiants contra alguna cosa, xuclant sempre com una esponja, capturant frases o converses. M’imagino que és de la mena d’individus que sent una frase incompleta en un tren i a la següent estació ja ha pensat en totes les possibilitats de continuació del diàleg que no ha pogut captar: una història misteriosa amb cadàver, un embolic sòrdid d’infidelitat i traïció, un engany còmicament vulgar. Fins i tot estic en condicions d’afirmar –ja no es tracta de què m’imagino- que Jordi Dausà és capaç de parlar de Marvin Harris i dels tabús islàmics o de la història de la democràcia a Amèrica amb interlocutors inversemblants –estudiants de secundària, boxadors, quissoflautes, dogmàtics de manual…-, un risc mortal que només es pot afrontar amb un esperit d’observació i examen il·limitats. Sense temor a la depressió i a la misantropia. Que la navalla sona a invenció? D’acord. Segurament la navalla ha sortit del seu cap (et voilà!) quan ja era a casa assegut davant de l’ordinador; això no ho discutirem. També s’ha inventat la conversa del tren, ja s’ha dit abans. No passa res. L’escriptor té el dret fonamental a la invenció, perquè ningú no inventa res a partir del no-res. Qui signa aquestes ratlles està convençut que la literatura és una mentida que ens pot ajudar a entendre millor la veritat. Però si tenen ocasió de parlar amb un novel·lista, mesurin molt bé què diuen, no fos cas que els converteixi en personatge de la pròxima novel·la.

Amb el que s’ha escrit fins ara, el lector pot deduir que Jordi Dausà és un narrador realista. Sí, però hi ha moltes formes de realisme. Stendhal deia que la novel·la és un mirall que l’autor passeja al llarg d’un camí. Per tant, parlem del mirall com a símbol de l’objectivitat, del verisme, de la capacitat de reflectir la realitat sense embellir-la ni idealitzar-la. Però Stendhal –sigui dit amb respecte- fa trampa: aquest mirall el domina algú, no avança sol, i qui el sosté pot acostar-lo o allunyar-lo d’allò que més l’atregui perquè sí, per voluntat notarial, per motius estètics, per afany de denúncia social, per caprici. Ni el periodisme ni la història poden ser objectius. Sempre hi ha una mirada. El mirall pot ser de fira, deformant. Dausà mostra –o ha mostrat fins ara- un cert gust pels personatges fora de lloc, atribolats, maltractats, a vegades un punt caricaturescos, a vegades un punt marginals. Sovint desorientats, desenganyats. Sovint víctimes d’ells mateixos, i amb tendència a l’autocompassió. Certament, El gat de Schrödinger no embelleix ni idealitza res. Ben al contrari.

Matt, Borja i Xavi són tres peces de la col·lecció de Jordi Dausà. Tres antics amics sense cap punt de connexió entre ells, més enllà d’haver compartit un pis i una sòrdida història a mig camí del relat negre i la comèdia descordada. Matt és un farmacèutic que, després d’una estada a Anglaterra i de superar les seves addiccions, sobreviu al tedi i a l’apatia en una farmàcia de barri. Quan pensa que és moment d’encarrilar la seva vida i busca la forma de fer-ho sense gaire èxit, reapareixen els seus dos excompanys de pis: 1) Borja, un jove informàtic, retret, obès, gairebé asocial, fill d’una família carregada de diners, que anuncia el seu casament. 2) Xavi, sense ofici ni benefici conegut, acabat de casar i pare d’una nena que va ser la causa del casament, i que proposarà un cap de setmana junts per celebrar el comiat de solter de Borja. Aniran a Port Antic, una ciutat costanera amb un nombre desaforat de bars, pubs, discoteques i botigues de licors per habitant, fins i tot per ser una ciutat turística i d’intensa vida nocturna. El lema promocional ho diu tot: les quatre esses de sex, sun, shots and sand. Amb aquest punt de partida i amb aquest decorat –i no avançarem més-, el lector ja es pot imaginar que a aquest pobre tercet de desgraciats només els poden passar misèries.

El novel·lista és cruel amb ells: no els estalvia cap mal tràngol. Els tres personatges principals responen a tres caràcters ben diferents. Un sembla que es deixa portar pel corrent de l’atzar i per la gent que l’envolta, com si així no hagués d’assumir cap responsabilitat sobre el seu destí. No haver de triar, no enfrontar-se a res, anar tirant. El segon és el seu contrari: un home d’accions i reaccions immediates, irreflexives, testiculars. Testosterona, i ni un gram de matèria grisa. El tercer personatge –el protagonista principal- és un home intel·ligent, que dubta, que és autocrític, i autoexigent. Però, en ell, el que haurien de ser signes de rigor, reflexió i anàlisi es converteixen en paràlisi i remordiments.

En aquest sentit estem davant d’una història plena d’un humor corrosiu, sarcàstic, cruel, però que no impedeix tampoc la redempció dels personatges, o com a mínim la possibilitat d’aspirar-hi. I tanquem la qüestió abans no revelem detalls irrevelables.

En aquesta novel·la l’autor segueix els paràmetres de la seva novel·la anterior, Manual de supervivència (d’on sorgeixen, de fet els tres personatges principals), i construeix un relat a mig camí de la trama negre, el thriller psicològic, la novel·la iniciàtica i el retrat generacional (òbviament parcial i focalitzat en els tres personatges i el seu context: d’una banda, el mirall té límits i, de l’altra, una novel·la no és un treball de sociologia). També podríem considerar-la una novel·la satírica, i una novel·la d’amor o sobre la recerca de l’amor (sobretot pel que fa a Matt, que té un punt romàntic), i també una novel·la amb un punt de costumisme urbà, del present, d’anàlisi social, una mica de tesi també, però sense alliçonar. El lector es trobarà davant d’un text ràpid. El relat s’explica des del punt de vista de Matt, potser l’únic dels tres personatges principals que és conscient de viure en un pou del qual vol sortir, i s’entén també com una paròdia o una caricatura d’algunes formes d’espiritualitat i de fe contemporànies: misticismes d’importació, meditació, autocontrol, sexe utilitari, filosofies orientals. Chesterton ja va dir que hem deixat de creure en Déu per creure en qualsevol cosa. Jo no he pas llegit res que em permeti afirmar que l’autor comparteix aquesta opinió, però tampoc em sorprendria.

Si el lector coneix Manual de supervivència, a El gat de Schrödinger es retrobarà –a banda de personatges– amb un to, un llenguatge i una forma narrativa coneguda. L’autor hi escriu amb la mateixa claredat i aconsegueix la mateixa ficció d’oralitat sense sacrificar un estil planer, aparentment curt i fàcil, i que admet, entre tanta cruesa, unes dosis contingudes de lirisme i de tendresa. Tot plegat en un to propi perquè, com sabia Tolstoi, totes les famí-lies felices s’assemblen i les dissortades ho són cadascuna a la seva manera, que és el que dóna interès a la història. Però, malgrat tot, quan el lector se sorprengui en una riallada sonora, farà bé de mirar si no es riu d’ell mateix. Si no ha acabat apareixent al mirall algun reflex d’ell mateix, més enllà dels decorats, dels noms i de les caricatures.

En un fòrum d’Internet llegeixo el text anònim que cito més o menys i de memòria: “Si ets molt líric, diran que ets un cursi; si ets escèptic, et diran cínic, i si et quedes a mig camí, diran que ets un apàtic”. El gat de Schröndiger sembla que supera la prova, però, amb quina estratègia? No ho sabria dir. Fins que s’obre la capsa no se sap si el gat que hi ha l’interior és viu o és mort. I obrir la capsa ho ha de fer el lector, és clar.

Lluís Freixas

Continua llegint