Arxiu de la categoria: Boher Joan

Jordi Dausà presenta la novel·la de Joan Boher

10984217_10205752242706252_3044980087165624249_nAquest passat dimarts, 17/03, vam presentar a la Llibreria 22 de Girona la novel·la de Joan Boher, Obre’m la nevera i et diré qui ets.  El ponent principal va ser l’escriptor de Cassà de la Selva, Jordi Dausà, que recordà els temps de vida estudiantil, base de la divertida història de la novel·la d’en Joan Boher.

Us reproduïm la seva brillant intervenció per una novel·la també brillant.

OBRE’M LA NEVERA I ET DIRÉ QUI ETS  de Joan Boher

En Joan i jo ens vam conèixer fa molts anys. Ell compartia pis amb un amic meu. O amb varis, no n’estic segur. La veritat és que en aquella època era difícil saber exactament qui vivia i qui no vivia en un pis d’estudiants.

Coincidíem de tant en tant. Recordo alguna conversa pretensiosa sobre William Blake –molt de moda entre els penjats de l’època perquè deien que en Jim Morrisson el llegia- i, sobretot, les Xibeques i les cigarretes amanides. També recordo que un divendres al matí em van arrossegar a una xerrada sobre Shopenhauer i Nietzsche. El conferenciant, que crec que era una eminència vinguda de Salamanca o de Santiago, estava afònic i amb prou feines se’l sentia. Nosaltres teníem ressaca i estàvem morts de son. Ja us podeu imaginar quin panorama. I el més fort de tot és que vam anar-hi voluntàriament: era la setmana cultural i a aquella hora la majoria d’estudiants vegetaven a casa seva, o havien fotut el camp als seus pobles. No sé si en Joan i els seus companys de pis estaven interessats en l’escola alemanya de filosofia. Jo no. Jo només vaig anar-hi per veure si pescava alguna noia. Potser ells també. La gent com nosaltres teníem poques possibilitats amb les estudiants de Dret o d’Empresarials, i apuntàvem cap a les lletres. No cal dir que, com a mínim en el meu cas, fracassàvem sovint. És estrany com el temps embelleix els records: ara ens sembla que ens ho passàvem de puta mare, però potser aleshores no ens feia cap gràcia anar fent tombs pel món sense tenir res segur, ni tan sols un trist clau.

La novel·la que avui presentem explica tot això, o bé coses molt semblants. Tota literatura és autobiogràfica en més o menys mesura. Com a mínim la que m’agrada a mi. Diuen que Flauvert va dir: “Madame Bovary c’est moi”. No sé ben bé qui era la Madame aquesta, però imagino que l’escriptor devia posar molt d’ell mateix en el personatge. Quan llegim entrevistes a pesos pesants de la literatura tots diuen el mateix: t’hi has de deixar la pell i has de patir. Has de buidar-te per dins i donar la teva essència als personatges. No sé si en Joan ha viscut un infern escrivint aquesta novel·la. Diria que no, que s’ho ha passat tan bé com s’ho passarà el lector a l’hora de llegir-la. Però el que diuen els teòrics de les lletres és ben cert: es veu d’una hora lluny quan un escriptor parla d’un tema que no domina o d’un ambient que no ha viscut. Massa sovint en surten textos impostats i artificiosos, com els decorats de cartró pedra de les sèries de televisió japoneses dels anys noranta, les mateixes que vèiem els dissabtes al matí, amb aquelles ressaques tan horroroses. Això, deia, no us passarà quan llegiu Obre’m la nevera. És un text viu i, sobretot, vívid. És esbojarrat i alhora versemblant. És absurd i, per això mateix, realista.

Hem de reivindicar el tipus de literatura que fa en Joan i que a vegades es considera menor. S’ha de ser un pedant de primera per dir coses així. No hi ha literatura en majúscules, sinó llibres bons i llibres dolents. O, per establir una categoria diferent, llibres que et diverteixen i llibres que no. Al cap i a la fi, es tracta d’això. De riure una estona, cony.

Em van demanar que cités algun moment concret del llibre. No ho faré pas, perquè aquest és un llibre fet de moments hàbilment trenats. No és una sola història, sinó que són moltes històries.  En això fa pensar una mica en la novel·la Trainspotting. Us deia que no sabria quin triar perquè n’hi ha de molt bons: el pis de la tieta està tan ben descrit que et vénen esgarrifances només de pensar que has de passar-hi la nit. La dieta dels estudiants, a base de plats immenjables que no tenen cap gust concret, ni cap textura definida, i ni tan sols un color que puguis reconèixer, et fa preguntar de quin material tenies fet l’estómac en aquella època. L’olor de porro que sura per tota la novel·la et fa venir caparrassa, i et fa adonar que en Boher para atenció als detalls i sap crear bona ambientació. Té una manera de narrar més gràfica que no pas oral, tot i que el seu ofici de contacontes ajuda a arrodonir l’estil. L’escena de cal notari –el fals notari- és digne d’una comèdia francesa, i el recital poètic fracassat és dolorosament realista, i et fa passar una barreja de vergonya aliena i emprenyamenta molt inquietant. Els protagonistes són una colla d’arreplegats que tenen molt poc a veure amb la imatge d’estudiants sans i riallers que ens volien vendre aleshores. No crec que, a dia d’avui, cap d’ells fos un blogaire d’èxit, o un youtuber, o un tuitaire de renom. Sobrevivien per Girona –la ciutat té una presència important a la novel·la, però en el fons és intercanviable per una altra- i, més que seguir el no future punk, es protagonistes deixen encomanar pel desencís grunge.

Ens hem fet vells, amics i amigues. Ara mirem enrere i ens posem les mans al cap. Ens fem la mateixa pregunta que es fa l’autor: com vam ser capaços de sobreviure?

Potser sí que, en el fons, ens ho vam passar de puta mare. “Obre’m la nevera” ens ajudarà a deixar-nos envair per la melangia. Creieu-me, passareu una bona estona enyorant els mobles cutres, les litrones, la brutícia omnipresent i aquell caos total que era la vida d’estudiant a la universitat. I si no ho heu viscut, tampoc passa res. En casos així hem de recordar la frase d’en Joaquín Sabina: “No hay nostálgia peor/que añorar lo que nunca jamás, sucedió.” Gràcies.

Jordi Dausà Mascort

Girona – Llibreria 22, 17/03/2015