Arxiu de l'autor: Stonberg Editorial

“Dies d’abelles i sabó” de Mireia Farriol vist per Mercè Voltas

La poeta, Mireia Farriol, acaba de publicar a Stonberg Editorial un bellíssim llibre de poemes: Dies d’abelles i sabó.  Avui volem compartir amb vosaltres les interessants reflexions que sobre la poesia de Dies d’abelles i sabó ha fet la també poeta Mercè Voltas, durant la presentació del nou llibre de la Mireia Farriol a la Llibreria La Memòria. Podeu descarregar-vos el text en PDF o llegir-lo a continuació:

DIES D’ABELLES I SABO de MIREIA FARRIOL vist per MERCÈ VOLTAS:

Centraré els punts de mira que crec que determinen la poètica  d’aquest llibre.

He trobat en  Dies d’abelles i sabó molts instants mirats amb els ulls d’abans d’ahir, com diu Mireia Farriol en un vers. Mireia exposa en cada poema la dissecció gairebé anatòmica d’un passat quotidià que l’ha volgut marcar des de la infantesa i que, en moltes ocasions sabrem si l’ha marcat o només s’ha quedat en l’intent.

Girar full  comença dient: Penses en els anys de foscúria / que t’han fet tan poc respecte/ els que volies oblidar i estan encara / arrapats com teranyines a la vàlvula mitral .

Aquestes teranyines, aquests instants determinants del passat són evocats sovint  als primers versos en la major part dels poemes. Però cap al final del llibre, a  Present continu diu: Ja no tens esma per continuar pensant en els ulls del passat.

I, per mi, aquest vers és determinant perquè  comença a analitzar aquest passat des d’una mirada actual, com una anàlisi objectiva que s’ha configurat des de l’actitud adulta i a partir de múltiples filtres.

I potser per això llegim a Finestra:  La mirada riallera es perd en el passat,/ amagada rere una espelma/ que il·lumina el celler quan vas a buscar el vi / i només trobes el més ranci.

És la força de la natura i del coneixement que qüestiona els valors del record  i també qüestiona les creences. I aquesta nova mirada adulta, madura, més objectiva, més crítica, s’exposa com una diagnosi amb unes paraules unes imatges  que es desprenen dels seus coneixements,  des de la seva experiència vital i professional en el camp de la natura i les ciències.

I aquí arribem al segon punt que voldria remarcar perquè és el que fa singular com a poeta a Mireia Farriol.

La fan singular les presències que es desprenen de la seva actitud i experiència vocacional,  de la seva altra vocació -la ciència, la medicina- . Els elements materials i conceptuals d’aquest part de la seva vida i que ella ha interioritzat es fan presents en la configuració dels seus versos

Mireia mostra imatges i referències pròpies:  estilets, proteïnes, formol, el dolor àcid dels seus dits. Parla de la tarda coagulada, de l’òxid sorollós, del gust d’òxid a les dents, de la pinça d’acer brillant…. de la vàlvula mitral. En parla de forma harmònica entre imatges de natura i de vida quotidiana. Singular, sens dubte. Us convido a pescar tots aquests elements  sorpresius i significatius que surten amb intencions i formes  diverses a Dies d’Abelles i sabó.

Per mi aquesta és una característica important  de tota la poesia de Mireia Farriol  que ja vàrem valorar en la seva primera publicació Adaggio, Allegro ma non tropo, Lento també editada per Stonberg.

Manejar dins d’un poema els estris d’un laboratori, d’un quiròfan d’una sala de disseccions: fer present la fredor d’un cos mort i l’impacte que fa en el professional que el tracta, i treure de tot aquest món uns poemes vibrants  que diuen l’interior de la poeta és valorar i  manifestar la pròpia singularitat, reconèixer la pròpia veritat, és fer-li el lloc  que mereix en el continuum de la vida activa i creadora.

Pel que fa a la creació poètica li he sentit a dir a  Mireia: Davant del paper en blanc em cal una certa bogeria.

Mireia Farriol  en la seva creació poètica es reconeix plenament en la visió en perspectiva d’una realitats presents o del passat que sempre són presents. És el resultat d’estar a l’aguait i a l’escolta entre els fets, el pensament i la pròpia exigència moral que la porta al gest d’escriure a tot risc i que li comporta la certa bogeria de fer-ho com ella reconeix.

­

Els poemes de la Mireia Farriol, i ara utilitzo un símil relacionat amb la salud perquè en aquest context s’escau, obeeixen evidentment al ritme de la pròpia respiració – inspirar la vida que toca viure o la que s’ha escollit,  inspirar-la lentament, escoltar-la reconèixer-la  i, tot seguit expirar-la en paraules: la seva veritat és motiu i font d’inspiració, de doble inspiració i tot seguit l’expira, la diu amb llibertat, sense condicionants de mètrica ni rima ni altra mesura que la del propi ritme.

Inspirar i expirar, compassadament. Escoltar el brunzit de l’aire.

Perquè ella defensa i jo amb ella el que també diu Montserrat Abellò, que el que fa vibrar un poema és que es seu nucli parteixi d’una veritat.

També comparteixo amb ella i interpreto que escriure des d’aquestes paràmetres és la bogeria de buscar-se i exposar-se un mateix de mode complet. No només triant paraules, imatges o temes escaients que puguin configurar un poema, sinó abocant  al paper en blanc i a tot risc, la natura completa – cos, pensament, experiència  i exigència humana – que rau en cadascú de nosaltres: buscar les paraules certes , rebutjar cànons,  redundàncies i convencions.

Entre molts d’altres voldria remarcar el darrer poema del llibre Fum: un final encertadíssim que ho resumeix tot i que a mi em diu:

tot el que expressat en poesia, la meva natura, les meves teranyines del record i el meu sentir actual, tot he aconseguit alliberar-ho en síntesi  mitjançant la paraula mesurada i autèntica. Tot el meu ho he convertit en un fum autònom, que s’autoprotegeix amb la seva forma poètica i ja no li podràs fer cap mal quan surti volant per la xemeneia.

Mercè Voltas

“El zaguán de los besos esquivos” de Franc Murcia vist per Marta Clarós

La poeta Marta Clarós ha escrit una resenya molt bella i intel·ligent sobre la novel·la de Franc Murcia, El zaguán de los besos esquivos. Gaudiu de la descoberta. Moltes gràcies Marta.

Conocí a  Franc Murcia cuando aún no había publicado su 1ª novela, Anestesia Social. Sin embargo, supe que me hallaba frente a un escritor por la humildad y generosidad con las que la ofrecía, alegremente, como un tesoro propio que mostraba con la inocencia desbordando sus pupilas.

Se trataba entonces de una historia esperanzada y utópica, como corresponde a los amores de juventud, de esas que suelen situarse en nuestros mejores sueños.

Poblaban su mundo onírico unos valores que profesaban -como una fe- los protagonistas, con una integridad tan inusual como lo es el curioso ingrediente, para hallarse en esta especie de cuento romántico, de la denuncia, de la crítica social poco o nada velada que se atreve a dibujar un mundo despiadado donde reivindicar la humanidad como el valor por excelencia y la vida, como un legado que hay que merecer y cuidar.

Aparecía incluso en la íntima dedicatoria a su hija mayor, el deseo que inspira todo el libro y que se dirige también hacía tod@s sus lectores: sueña.

Repite, en su nueva incursión en la narrativa de ficción con una novela comprometida, con la amistad, la soledad, las oportunidades… como contrapunto o formas de subsistencia frente a un entorno duro, sombrío donde las condiciones de  escasa humanidad,  diversas formas de crueldad y vergüenza de la sociedad actual son retratadas desde un ojo no neutral para acabar posicionándose a favor del menos favorecido.

Transitan por este escenario tres sexagenarios en un roto de sus vidas, cada uno con la carga de su personal modo de estar en el mundo, de entre los infinitos posibles, y la constatación de que éste no es siempre el lugar justo y consecuente que esperamos, sino muchas veces, lo contrario.

No voy a extenderme demasiado en hablar de estos 3 personajes centrales, elaborados con una exquisita ternura y un alto nivel de psicología, porque esta novela coral encierra también un precioso homenaje a los ‘secundarios’, con un papel tan central como los anteriores.

Así, conocemos a Adela, la difunta esposa de Arturo que retrata a tantas de su género que, en circunstancias similares se hallan atrapadas en una sociedad que las limita y aun así, vive sin renunciar a sus valores y en permanente evolución y crecimiento.

Conocemos también a Cirilo y, en esta resurrección de Roque en la 1ª novela, se nos presenta un trovador superviviente, contra todo pronóstico y en continua resistencia al sistema.

Y conocemos al grupo de teatro, que en un muy cinematográfico homenaje a la ‘bohemia’, sobreviven también de forma anacrónica y resistente, ofreciendo humor y alternativas.

Son estos los contra-protagonistas, los antihéroes, quienes con sutiles trazos, dibujan lo invisible, lo que suele pasar por alto, lo desdibujado. Porque el autor se para en los detalles y fija una mirada intencionada para rescatar y consagrar a los olvidados en la cada vez mayor margen donde se relega a aquellos que cruzan apenas una delgada línea, el cortante filo de la navaja.

El evidente homenaje a la figura de Don Quijote, además del referente literario, delata la apuesta por una actitud ‘quijotesca’ y un idealismo quizá poco habitual, como prácticamente en desuso se hallan los curiosos vocablos con los que hace hablar a algunos personajes, cuya jovialidad hace los pasajes prácticamente cómicos. Hasta el título muestra su interés en el empleo del lenguaje con una inusual riqueza, con un registro poco convencional pero cargado de encanto, el de las palabras olvidadas que el autor se encarga, como a los olvidados, de rescatar.

El brindis o la invitación a la lectura no acaban aquí sino que se mantienen a lo largo de muchos otros detalles e historias, como la del profesor de literatura, Antonio y su peculiar modelo pedagógico y las referencias veladas a otras novelas, además de la evidente del Quijote, durante otros pasajes. No me resisto a leer apenas unas frases que, creo, contienen la muestra de tanto amor y satisfacción ofrecida según el autor y sus personajes, por el mundo de los libros:

(pág. 36): “Registró la mesilla de noche de Adela, (…) sobre una lectura.”

Así que, me queda poco más que agradecer al autor su oficio, que ejerce desde la humildad de que no le dará de comer, pero que, sin embargo, alimenta otras tantas hambres y ansias tanto o más necesarias que las de mera subsistencia. Franc Murcia, escritor. Gracias por tus novelas y por esa invitación continua que, en mi opinión, completa al citado ‘sueña’ que ya aconsejaste a tu hija y a tod@s tus lectores y no es otra que ‘lee.’

Así lo haremos.

MARTA CLARÓS

MARTA CLARÓS GIMENO

De familia numerosa y criada en el barrio popular del Poble Nou barcelonés, sus inquietudes sociales la llevan a descartar su vocación de periodista y a diplomarse como Graduada Social por la Universidad de Barcelona, profesión que ejercerá antes de obtener plaza como administrativa en una universidad pública catalana. Relegada a la intimidad, la literatura la dota de alas para remachar sus sueños a la utopía posible y constituye la tabla a la que aferrarse en sus derivas.

Ha publicado con Ediciones Carena su primer poemario Las tardes que no estabas y participado en la Antología Poética Generación Subway II.

 

Mariona Martín

barcelona-023-22

 

 

 

 

 

 

 

Mariona Martín, l’autora de La vall dels ignorants, estrena blog: https://marionamar.com/. Si us agraden:

  • Les curiositats linguístiques, com ara: El verb casar-se en rus: un reflex de la societat?
  • Saber sobre paraules o expressions catalanes de poc ús, per exemple: Envitricoll
  • Si us entusiasma saber anècdotes sobre cultura i societat, com ara: Els xinesos i el dolmen de Vallgorguina

Trobareu en aquest blog unes bones estones de lectura. L’autora diu que mirarà d’escriure-hi unes quatre vegades al mes.

Tot desitjant que us agradi, aprofitem per felicitar a la Marina Martín per la seva iniciativa.

 

L’hort de Caín d’Israel Calvache vist per Mercè Company

hort cain merce company

La prestigiosa escriptora Mercè Company ha escrit al seu Facebook una entrada fent una defensa aferrissada de la darrera novel·la de l’Israel Calvache, L’hort de Caín. La Mercè, només hi ha trobat una pega i és que l’autor no va néixer ianqui  perquè si no el seu llibre  ja estaria entre les primeres deu novel·les del Top Ten nord-americà i aquí ja correrien a comprar-ne els drets de traducció.  Gaudiu de la descoberta. Moltes gràcies Mercè.

L’ÚNIC PROBLEMA D’AQUESTA NOVEL·LA és que l’autor no va néixer ianqui.

L’escriptor Israel Calvache ens ha sorprès amb la novel·la d’un ateu confés, plena de símbols religiosos: “L’hort d’en Caín”.

Una novel·la que beu de la millor tradició literària nord-americana en el vessant de novel·la realista tràgica, amb autors com Dreiser, Melville o Faulkner; com ells, Israel Calvache apel·la a l’existència d’un destí predestinat contra el qual és impossible plantar cara. Des d’aquesta creença situa el personatge, en Caín; 24 anys, fill d’obrers i d’una barriada a l’extraradi de Granollers. Un personatge que em recorda, per la seva sensibilitat, percepció, i per la relació que té amb la mare, a l’Edmond de “Larga jornada hacia la noche”, d’Eugene O’Neill, autor tràgic per excel·lència.

En un dels seus estudis, el crític literari Ricardo Gullón, parla del corrent rebel i no conformista de Dreiser, com una constant fortament impregnada de religiositat, d’un espiritualisme transcendent. La religiositat i l’espiritualitat transcendent impregna també L’hort d’en Caín. El personatge està lligat de peus i mans a causa de les seves creences, fonamentalment les de la mare, del caire de: “…i no us alegreu mai gaire ni us feu il·lusions de res, que l’alegria i el riure són senyals que alguna cosa dolenta és a punt de passar. I si mai us equivoqueu no mireu d’arreglar les coses, que és perdre el temps.” Caín odia la mare perquè no pot estimar-la. Odia el món, perquè no es pot estimar a si mateix. Es declara ateu, però és un creient compulsiu. Busca la redempció desesperadament, fora de si mateix i no la reconeix.

Magnífic retrat d’una generació de casa nostra. Brillant tractament d’un narrador nat, que no defuig desgranar cada plec de l’ànima, per ocult que estigui i fosc que sigui, i que ens permet acompanyar-lo al seus inferns personals. Un gaudi pels qui som lectors empedreïts.

D’haver nascut ianqui, “L’hort de Caín” ja estaria entre les primeres deu novel·les del Top Ten nord-americà i aquí ja correrien a comprar-ne els drets de traducció.

Mercè Company

Maig 2016

 

L’hort de Caín d’Israel Calvache vist per Josep Giralt

Coberta L'hort de CaínL’escriptor Josep giralt ha fet un anàlisi brillant de la novel·la L’hort de Caín de l’Israel Calvache. Gaudiu de la descoberta.

CONTEXT

De la mateixa manera que utilitzem el GPS per orientar-nos, cal situar L’hort de Caín en el marc de les novetats literàries de la temporada. Dels milers de títols, en destaco dos que vaig llegir durant les vacances de Nadal i que em van sorprendre per les coincidències amb la novel·la de l’Israel: La guitarra blava de John Banville, ed. Alfaguara i Vidas frágiles, noches oscuras de Hiromi Kawakami, ed. Acantilado

Les dues novel·les desenvolupen les relacions i els conflictes dins de la parella, l’entorn familiar i els amics, però des de perspectives i societats tan allunyades com són l’anglosaxona i la japonesa. Qui vulgui seguir aquest itinerari que proposo trobarà que L’hort de Caín dialoga, amb força, ambdues obres, fins al punt d’arribar a respondre aspectes que Banville o Kawakami callen. Em refereixo al tractament del silenci dins dels conflictes i que podríem estendre no només als personatges, sinó també als autors. Tant de bo disposéssim de més temps per fer una anàlisi comparativa.

L’AUTOR: Israel Calvache

Amb L’hort de Caín, l’Israel ens presenta la segona novel·la. L’any 2013 va publicar Deulofeu. (Deixem de banda si és la primera o segona obra, ja que l’esborrany de L’hort és anterior a Deulofeu, sí, però no la redacció definitiva).

Com puc mostrar que L’hort és un pas endavant respecte a Deulofeu?

El títol em dóna una primera clau. Tots tenim al cap obres clàssiques que es titulen amb el nom del protagonista: Ulisses, Celestina, Hamlet, Don Juan, Pedro Páramo, etc. (És evident que sóc de Filologia Hispànica).

En la primera novel·la, Deulofeu, curiosament (com li passa a Cervantes en el Quixot), Israel va decidir-se per titular-la amb la màscara que fa servir el protagonista, en Iuri, per no haver d’enfrontar-se als conflictes que defuig: a una mare que no l’estima, la culpa d’un germà mort, el fracàs del seu matrimoni com a marit i pare. No és en Iuri, és l’Israel qui necessitava Deulofeu, el personatge fictici, per poder parlar desinhibit.

En L’hort de Caín, Israel es treu la màscara. Ens presenta a Caín amb el cor a la mà. La veu, el caràcter, els sentiments i les reflexions afloren sense filtres. L’Israel entra allà on dorm el monstre, allà d’on la gent fuig. En Caín encara uns conflictes amb la brutalitat que només la veritat provoca.

Una mostra del que intento dir l’he trobat en la reflexió que fan els dos protagonistes sobre la llibertat:

Deulofeu (pàg. 63): Cregui’m, la gent ni desitja la igualtat, ni la llibertat, ni res que s’hi assembli de manera remota, l’únic que volem és passar pel món com espectadors d’un gran circ ple de números d’il·lusionisme, ben embadocats, sense arribar ni tan sols a notar el pes de les cadenes que duem lligades als turmells.

Caín (pàg. 228): Preocupat en no causar-li una mala impressió a l’encarregat. (…) vaig descobrir una mica perplex que el que més s’assemblava a la llibertat era no tenir temps per pensar en les meves coses, les obsessions i les pors, per art de màgia, desapareixien en horari laboral.

Les paraules d’en Deulofeu em ressonen com una veritat gravada en marbre.
Les paraules d’en Caín són la veritat tatuada damunt la pell.

L’OBRA: L’hort de Caín

Sobre la novel·la comentaré dos aspectes que ens poden ajudar a identificar el seu DNI. Ja avanço que ni de bon tros tractaré el cor dels conflictes.

I.- L’estructura:

L’ossada de la història descansa en el contrafort d’una estructura molt estimada per mi i que l’he batejada amb el concepte de Terra cremada. El protagonista avança ensorrant els ponts pels quals passa, li és impossible aturar-se si no es vol embarrancar, i a més es veu empès a fugir endavant sense saber què l’espera. Un exemple el trobem en la pel·lícula Con la muerte en los talones, encara que els meus referents són literaris: Pánico en el amanecer de K. Cook o la novel·la de l’autor libanès W. Mouawad, Ànima. El protagonista d’Ànima, per exemple, troba la seva dona assassinada i decideix deixar-ho tot per veure els ulls a l’assassí. Abandona casa seva, deixa enrere la ciutat on viu, i es dirigeix caminant per la vorera de l’autopista a la frontera entre EEUU i Canadà. Des del moment que surt de casa tira el mòbil i la cartera, on porta la documentació, els diners i les targetes. No tornarà a casa i desconeix a què s’enfrontarà.

Pot trobar-se una persona en un moment més pertorbador en la seva vida? Un vertigen idèntic (propi de l’aventura i de la recerca d’allò que desconeixem o ens amaguem) és el que trobem en la novel·la de l’Israel. Mireu si no el dilema que se li presenta a Caín en les primeres pàgines. Viu a Girona però medita tornar a viure Granollers, encara que…

(Pàg. 66) En aquesta ciutat (Granollers) només hi tenia mals records i tres germanes que mai no veia, amics amb els que en cinc anys no havia creuat ni una sola paraula i una exparella amb una filla que no era meva. No semblava una gran oferta, tot i que la que m’esperava a Girona encara era pitjor: un compte corrent buit, un pis pagat fins a final de mes, una dona a qui encara estimava i amb la qual havia perdut tot contacte.

Si Girona s’ha convertit en una ciutat que Caín ha cremat, no sembla la millor solució la tornada a Granollers, la seva ciutat natal, on el que trobarà són les cendres del seu passat. Aquí, si som bons lectors, hauríem de conviure amb nombroses preguntes, preguntes com ara:

  • Com és que Caín ha arribat a una situació tan desesperada?
  • Per què no té diners?
  • Què li ha passat amb la dona que s’estima?
  • Què li va passar amb l’exparella?
  • Quins són els motius pels quals no es parla ni amb les germanes ni amb els amics?
  • Per què torna a Granollers i no pensa en una altra ciutat?
  • Té problemes per resoldre? Quins són?

L’estructura narrativa és com la topografia en un mapa, ens dóna una informació per desxifrar el relleu del món i, en el nostre cas, el relleu de la història.

II.- La construcció de Caín

Com creix Caín davant dels nostres ulls i només amb paraules? De manera indirecta. El caràcter d’en Caín es reflecteix en el retrat que fa dels altres. Amb cinc maons intentaré desvetllar com l’Israel ha edificat el “jo” més profund de Caín fixant-me en aspectes que pel lector poden semblar anecdòtics.

A) Matrimoni mal avingut:

Quan Caín viatja de Girona a Granollers ho fa en tren. En el viatge coincideix amb un matrimoni amb dos fills. Després d’observar com discuteixen, Caín pensa:

(Pàg. 30) Es clar que no s’entenia amb el seu home, no devien compartir gaire cosa més que les ganes de fer-se la punyeta i, de passada, manipular els nens l’un contra l’altre.

A l’arribada a l’estació, el marit i en Caín, que fumaven al passadís del tren, s’acomiaden. L’home torna amb la família i en Caín baixa a l’andana.

(Pàg. 32) Devia tenir por que la dona se li escapés, de segur que no sabrien viure un sense l’altre, sense l’energia negativa que a través dels fills fluïa entre ells i els alimentava l’ego.

En una escena de transició i amb un matrimoni que no tornarà a sortir més, ens hauríem de preguntar:

  • A qui retrata, de fet, les reflexions d’en Caín? Al matrimoni o al mateix Caín?

L’Israel ha plantat una llavor emocional en la imaginació del lector que germinarà quan en Caín es trobi amb els pares. Aleshores tindrem les respostes a les preguntes que ens ha provocat l’escena.

  • Què ha viscut en Caín per tenir aquestes idees?
  • Quina relació, quins conflictes ha tingut amb els pares?

B) La cambrera amargada:

En l’estació de Granollers, l’espera un dels seus amics, en Garcia. Van a parlar a un bar. El contingut important per la trama de novel·la i pel lector, és la conversa entre l’amic i en Caín després de cinc anys de silenci. Però jo vull posar la mirada en la discussió estúpida que en Caín té amb la cambrera.

(Pàg. 35-7) En entrar al bar, una cambrera que fullejava el suplement dominical del diari darrere de la barra va llançar-me un cop d’ull amb desinterès. (…)
—Em faràs un cafè, si us plau?
—Per això em paguen —va mastegar disgustada. (…)
La noia va acostar-se a la taula i, deixant de mala gana el cafè a la taula, una mica del contingut va xopar el sobre del sucre. Molest, vaig dedicar-li un mal d’ull. (…)
—Em duràs un altre sucre, maca? Aquest està fet una merda.
Va clavar-me una mirada condescendent. (…)
La cambrera va deixar caure un grapat de sucres al costat de la tassa de cafè.
—En tindràs prou, xato?
Em va tocar els collons, no ho negaré ara.
—Si hi hagués una internacional neuròtica, podries ser-ne la presidenta, xata.
Li volia ferir, fer-li entendre que al món hi havia gent encara més desagradable que ella. Després d’un breu desconcert, la noia va dur-se una mà a la cintura (…).
—T’has fixat en aquesta merda de bata que em fan dur? Doncs resulta que sóc llicenciada en psicologia, i m’he de guanyar la vida servint cafès i coca-coles! Com comprendràs, no puc estar encantada de la vida!
Potser sí que tenia motius per odiar el món, en tot cas força menys que no pas jo. Almenys ella havia acabat els estudis i tenia feina.

  • Què ha vist en la cambrera per comportar-se de manera tan desagradable?
  • Per què la cambrera li fa de mirall?
  • Per què no va acabar Periodisme?
  • Per què està a l’atur? Quines feines havia tingut?
  • Què guarda dins del pit, què li crema i no ens diu?

C) Garcia, l’amic, un bon noi:
Si hem vist com reacciona davant d’algú tan amargat com ell, com reaccionarà davant d’algú antagònic a ell? Aprofitaré la mateixa escena amb la cambrera per posar el tercer maó que ens ajuda a il·luminar el tarannà d’en Caín.

(Pàg. 34, 39-40) Si mai hi hagués un cataclisme nuclear, el grup d’afortunats que coincidissin amb en Garcia en un refugi de ben segur que serien els escollits per a preservar l’espècie humana. Pulcre i metòdic, poques vegades s’equivocava en res. (…) En Garcia no havia canviat, seguia sent la mateixa persona assenyada de sempre. En un món on tothom fos com ell no hi hauria una sola escletxa per a la revolta, ni un bri d’oxigen per a la dissidència, un món perfecte. (…) Com si d’un programa prefixat a terminis es tractés, per a ell només hi havia escola, amics, universitat, feina, matrimoni, casa i un bon cotxe, fills, néts, jubilació daurada i de pet al forat. Tota la resta eren foteses i ganes de tocar el que no sona.

  • Què hi ha de dolent en ser un bon noi?
  • I en ser una persona assenyada?
  • Per què critica a la gent que encaixa en la vida i que assoleix el que la societat li demana
  • D’on surt aquesta ironia tan visceral?
  • En el fons, contra què lluita en Caín?D) Tot està escrit:

Podria afegir més exemples per mostrar com l’Israel edifica el “jo” d’en Caín sense que el lector sigui conscient, però ara voldria proposar alguna resposta a les preguntes que us he plantejat.

(Pàg. 45) Entre les idees que feia anys que em torturaven, la pitjor era el convenciment que a la vida tot estava escrit des d’un bon principi i per molt que ens esforcéssim no érem més que titelles penjats de fils que alguna força irresistible s’encarregava de tibar. Ja ens podíem donar cops de cap contra les parets, que mai no seríem lliures… Una postura còmoda, si es vol, sense ser amos de les nostres vides tampoc no en som responsables, i de l’únic que es tractaria és d’aprendre a suportar el que el destí et reserva, per molt fotut que sigui. L’única pega és que mai n’havia sabut d’aguantar res, i em sentia una víctima.

Buscant respostes ens trobem noves preguntes. És com obrir portes dins d’un laberint, només que aquest laberint es diu Caín. La realitat mai és planera, sinó plena de matisos, i en els matisos és on respira la vida i també les novel·les ambicioses.

Se sent víctima perquè no es resigna al seu destí.

  • Però Caín es pot enganyar i compadir amb un argument tan covard?
  • És el destí o han estat les seves decisions el que l’han portat a la situació desesperada en la qual viu?
  • En el fons continuem sense saber contra què lluita? Coneixem com se sent, però no el perquè.

E) Adolescència i somnis:

Equivocadament o encertadament, en Caín reflexiona:

(Pàg. 184) Suposo que a l’adolescència imaginem la millor versió de nosaltres mateixos i, mancats d’experiència, ens pensem que no tindrem cap problema en convertir-nos-hi, fins que arribem al món real i gairebé sense adonar-nos-en ens corrompem amb les necessitats materials i la pressió a la qual ens sotmet la societat i els valors capitalistes. Així no és estrany que els poetes acabin venent assegurances o que els revolucionaris acabin d’empleats de banca, posem per cas. I dels pocs incauts que decidim córrer passi el que passi darrere dels nostres somnis, som encara menys els que aconseguim atrapar-los, no sense haver de suportar la condescendència i les travetes dels que han abandonat els seus pel camí.

  • Quin és el seu somni?
  • Quina és la seva lluita més íntima?

Aquestes seran les úniques preguntes que respondré jo: ser escriptor. En Caín escriu, de fet ha acabat una novel·la que entregarà a la seva germana.

És, doncs, el seu fracàs davant la societat un èxit personal si assoleix el final de la novel·la?

No! L’hort de Caín no tracta el tema de la formació d’un escriptor, ni dels seus fantasmes. No us vull enganyar, només us he mostrat un aspecte d’en Caín que ni de bon tros s’atansa als conflictes que el protagonista ha de resoldre: amb els pares, amb les germanes, amb els amics, amb les dones o, el que tot això significa, amb ell mateix. Jo només us he parlat de la gasolina que alimenta en Caín.

(Pàg. 194) La Núria tenia raó, al món hi havia dos tipus de persones, però no eren les que fugen dels seus somnis o les que els persegueixen, sinó les que es fan càrrec de la seva vida i les que deixen que els altres la dirigeixin.

Dit això es comprèn la darrera afirmació d’en Caín:

(Pàg. 220) A la vida no es mou una fulla, si no en tenim l’íntim desig. L’únic que diferencia un bon llibre d’un de dolent és el propi autor.

Israel l’has clavat: a la vida passa el mateix.

Ara em pregunto de què tracta la novel·la que ha escrit en Caín. I, de sobte, en un acte de prestidigitació, reconec que és la mateixa que tinc entre les mans.

Per acabar. Sóc conscient que he mostrat una pinzellada, una pinzellada superficial, com passa en tota presentació, però és que la meva és una pinzellada, a més, cubista, ja que apuntant a una gallina he perdut de vista el galliner. Caldria haver parlat d’aspectes fonamentals com ara:

– Què amaga el pou de la Carmeta.
– Què conté l’interior de la capsa de les coses dolentes.
– El rellotge miraculós de l’avi Vicenç.
– La presència inquietant de l’ombra.
– L’exparella lesbiana.
– Ah! I EL MORT! Sempre ha d’haver-hi un mort i mira que pesa el mort en la consciència d’en Caín! I jo, com un puta, sense dir res!

Si no sou com en Garcia, que ho qualificaria tot plegat de foteses i ganes de tocar el que no sona, la diversió de descobrir els aspectes importants de la novel·la és una feina que haureu de fer per vosaltres mateixos.

“Cada dilluns que es perd” de Jordi Roig vist per Tomàs Arias

Cada dilluns que es perdEl poeta Jordi Roig acaba de publicar a Stonberg Editorial un nou i bell poemari: Cada dilluns que es perd. En motiu de l’aparició d’aquest nou llibre, molts poetes han celebrat i donat suport a Jordi Roig i al seu nou recull, entre ells Sivia Bel Fransi, M.Dolors Millat, Lali RiberaJaume Conesa o Ricard Mirabete -autor del magnífic pròleg amb que comença el llibre.  Avui però, volem compartir amb vosaltres les intel·ligents i interessants reflexions que sobre la poesia de Cada dilluns que es perd va fer el poeta Tomàs Arias durant la presentació del nou llibre d’en Jordi Roig. Podeu descarregar-vos el text en PDF o llegir-lo a continuació:

 

CADA DILLUNS QUE ES PERD de Jordi Roig (Ed. Stonberg, 2015) – Presentació a La Palma de Cervelló. Divendres, 4 de desembre de 2016.

Aquesta vegada, Jordi Roig, ha bastit una magnífica col·lecció de poemes al voltant de la vella idea del pas del temps i dels terribles efectes que aquest martell inaturable li causa a qui l’observa atentament.

Per tal de personificar-ne la seva intuïció, per provar d’explicar-nos-en la sensació, Jordi Roig farà servir els dilluns com a símbol de rutina, nostàlgia, obligació i etern recomençament. Una convenció, tanmateix, occidental i proletària.

Cada poema es planteja com un artefacte autònom, amb idees pròpies, de manera que, al final, el llibre esdevé una màquina complexa, formada per múltiples objectes encaixats en el seu mecanisme. El poemari, com la vida, no segueix una cronologia lineal i ordenada. Els fragments inconnexes se succeeixen per, al final, fer aparèixer l’argument en forma de sentiment. D’aquesta tècnica, T.S. Eliot en deia correlat objectiu i la va esmentar per demostrar que Hamlet no és una obra tan perfecta i que, en canvi, Macbeth sí que ho és. «L’única manera d’expressar un sentiment en la creació artística», diu Eliot, «és a través d’un conjunt d’objectes i situacions, una sèrie d’esdeveniments que siguin la fórmula d’aquest sentiment concret, de manera que la unió d’aquesta cadena de fragments faci sorgir al final el sentiment. A través d’un correlat objectiu.» (T.S. Eliot, Un penjador massa feble).

Al final de l’obra (Acte V, escena 5), quan el seu escuder li du a Macbeth la notícia de la mort de la seva dona, aquest expressa un seguit d’idees que no fan referència directament al dolor de la pèrdua, però que, al final, il·lustren perfectament tota la desolació de la seva ànima. Diu: «(…) La vida no és res més que una ombra que camina; un pobre actor que es pavoneja i consumeix el poc temps que està en escena, i que després ja no se’l sent mai més; (la vida) és un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res.»

Val a dir que la literatura i la poesia sempre menteixen, perquè no poden fer res més, perquè la poesia no és la vida i mai no ho serà. Algú va dir que: «La poesia traeix la vida, capturant-la en una trampa de paraules que la redueix d’escala i la posa a l’abast del lector.» Segurament, Jordi Roig no pretén mostrar la vida, sinó transformar-la i fins i tot crear-la mitjançant l’escriptura, donant sentit i forma a sensacions que, difícilment, aconseguirien existir en cap altre lloc que no fos un llibre. Ell mateix ens parla dels ingredients que ha fet servir, diu: «Casa, família, poesia, absència, mort, amor, temps.» La meva impressió, però, és que, més que ingredients, són escenaris. Entorns per on circula el protagonista, l’home, l’autor; mentre que el narrador d’aquesta història, el poeta, que no és exactament ell, s’ho mira tot des de fora i ens ho conta. Aquesta veu exterior pertany al protagonista, sí, són el mateix individu, però es situen en plànols diferents. El poeta esdevé el Flaneur, l’observador de la seva pròpia vida, com a El pintor de la vida moderna de Charles Baudelaire.

Els ingredients que apunta Jordi Roig, però, es transformaran al llarg del llibre. A vegades seran objectius i a vegades simbòlics, com ara la casa. Sabem que, en l’arquitectura simbolista, hi ha una tendència a representar l’ànima com una casa, dividida en pisos i cambres; i fins i tot hem adquirit hàbits de llenguatge que suggereixen això mateix. Diem, per exemple, que les forces obscures provenen de baix, del soterrani. Parlem de les baixes passions, de les clavegueres de l’ànima, o bé de les portes del cor o del palau de la memòria. El poema Runa (Encara les Paraules) de Joan Vinyoli n’és una bona mostra: «Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la / maó sobre maó fins a la mida / que veus, una paret de casa humil. / Fixa’t com es clivella, / com va esfondrant-se poc a poc amb sord, / feixuc estrèpit. / Però ja a terra tot, / amb mans obreres de paraula, / nit rere nit, / pacientment plego la runa / i novament edifico.»

Malgrat ser pessimista i, en ocasions, tràgic, l’aire de Cada dilluns que es perd és sobretot intel·ligent i sensible. Probablement, qui és capaç de percebre el món amb tot el seu absurd només pot ser pessimista. Com ho era el Bartleby de Melville, el Joseph K. de Kafka, o l’home del subsòl de Dostoievski. Un tipus de personalitat en conflicte permanent amb el món i amb ell mateix, que tendeix a l’aïllament i que només troba consol en la bellesa i en la sublimació de l’esperit. El Jordi Roig, però, no és exactament aquest home subterrani, perquè manifesta el desig i l’esperança de l’acceptació, reivindica el seu lloc al grup i es resisteix a l’isolament.

El primer poema formal del llibre, Evidències, conté tots aquests elements esmentats. És, d’alguna manera, una mostra d’allò que anirà apareixent, repetidament, al llarg de l’obra.

EVIDÈNCIES

La casa que he escollit

és la que hi ha al final

d’aquesta estona on ara em trobo.

«la casa» simbòlica de Vinyoli
Li conec bé la pluja i les finestres,

les capes de pintura encara tendres

i el soroll de les bigues quan es cansen.

Imatge fantàstica, el soroll de les bigues… Un gran creador d’imatges. Ús de la sinestèsia.
Tinc un país, mosaic d’hores descalces.

No hi ha cap sucursal

més enllà del precipici.

Només un punt, l’exactitud del fred.

El país, l’entorn de la casa. No hi ha res fora de la casa que sigui segur ni confortable.
Ja són les onze del matí

com en els ulls de Hopper.

No he après res de la llum.

Edward Hopper, un perfecte home subterrani. Pinta éssers solitaris, avorrits, desorientats, a vegades en una creixent guerra interna, a vegades en la pau del seu aïllament. Però sense fer cap crítica de la situació, només constatant «la gran depressió» del moment.
D’acord, ho admeto,

m’he tornat indefens.

Si la inseguretat vol espantar-me

no cal que s’hi escarrassi,

que ja compta amb la meva por.

Acceptació de la pròpia naturalesa subterrània.
No us he donat les gràcies

per haver-me deixat patir entre hores.

Ni m’heu dit res quan m’heu vist estripar

les cendres de la fe.

Contemplo amb disciplina

aquell dibuix que interpreta l’oblit.

Només depenc de la vostra clemència.

Interpel·la el món, l’únic culpable del seu malestar, del seu aïllament, i ho fa amb ironia, amargura i resignació.
Indulteu-me

i no ho diré a ningú.

Sentència final. Fórmula utilitzada per Roig en molts poemes, a la manera shakespiriana, per tal d’aconseguir una sensació de finale contundent. En aquest cas, amb una mostra d’esperança i desesper alhora.

Un altre dels temes cabdals i més colpidors del llibre és el dolor, que apareix en el quart dilluns, el Dilluns de zero. El poeta ens diu al pròleg que «ell pretenia minimitzar els contratemps», fet que no sé si ha aconseguit, perquè com més s’ha esforçat a mostrar-se objectiu i a mantenir-se calmat per provar d’assimilar el dolor de la pèrdua, més despullat i descarnat percep el lector el sofriment del poeta. Aquesta és, sens dubte, una de les parts més impressionants del llibre.

Una llarga tradició de poesia elegíaca avala aquest Dilluns de Zero de Jordi Roig. Una llarga tradició de llibres inspirats en la pèrdua i en l’absència de l’ésser estimat: La Divina Comèdia de Dante, el Cançoner de Feliu Formosa, el poema Un vell de Kavafis,  les Elegies de Bierville de Carles Riba, o l’extraordinari sonet Desolació de Joan Alcover en són alguns exemples.

La missió de la poesia, al capdavall, no és donar testimoni dels fets. Els fets, malauradament, es viuen. L’experiència d’aquests fets ens provoca sentiments i la poesia, ara sí, és l’art de transformar aquests sentiments en imatges i expressions que capturin i fixin els instants irrepetibles.

(…) Tarde se aprende lo sencillo.
Tarde se encuentra la hermosura. No aquella de los ojos
mortales, la del mundo. No puedo hacer que lo entendáis.
Necesario sería que ahora estuvieseis aquí abajo
y que vieseis a vuestros hijos llegar entre las tumbas,
bajo la lluvia, y dejar su perfume y su presencia
en las tibias, alegres, inmortales
flores de plástico.

José Hierro, Mis hijos me traen flores de plástico

Segon l’escriptor uruguaià Carlos Reherman, la major distància possible entre la vida i la mort és un conte, o un poema. El poema, de fet, és una dilació, una manera d’entretenir el temps, per no haver de dir allò que és simple i evident. Perquè, en realitat, tot és simple, fins que intervé el poeta i ho omple de paraules. Què és Hamlet? És un boig que dubta de si existir o no existir, i decideix que no. Fi. Èdip rei? Hi ha una epidèmia. L’heroi busca un culpable, és ell. Fi. Madame Bovary? És un bon home que no sap pronunciar la erra, a conseqüència d’això la seva dona li posa les banyes. Fi. I Crim i càstig? Un tio mata una vella. Confessa. Fi. I Cada dilluns que es perd? Un paio que els dilluns, mentre pren cafè, escriu records del passat. Fi.

Tomàs Arias

Barcelona, 4 de desembre de 2015

 

“Aigua Molla” de Josep Cuello, segons Dolors Millat

20150521_190605El passat dijous 21/05/2015 vam presentar la novel·la de Josep Cuello, Aigua Molla a l’Ateneu Barcelonès gràcies a l’ajut inestimable de l’Escola d’Escriptura. Dolors Millat, escriptora, poeta i mestre d’escriptors,  va ser la ponent principal de l’acte. La seva glosa ens mostra la perfecció formal i literària d’aquesta novel·la.  Podeu llegir les seves paraules, clicant AQUÍ.

A la foto Dolors Millat i Josep Cuello el dia de la presentació a la sala Josep M. de Sagarra de l’ateneu Barcelonès.

 

 

Pilar Plaza – Día mundial de la poesía

Un poema del libro El hueso pensativo de Pilar Plaza para celebrar el Día mundial de la Poesía. Feliz descubrimiento. Muchas gracias, Pilar, por escribir poesia!!

EXCESO

Me sobran muchas cosas:
para empezar, sombreros,
sólo me queda una cabeza
y humillada.
Venía pensando en ello
todo el camino desde el parque
y ahora, con un abrigo de entretiempo
(¡qué derroche!) sobre los hombros
lo anoto en mi cuaderno.

Al tiempo, me doy cuenta
de que tengo demasiados cuadernos
cariacontecidos,
a medio inaugurar,
con las fauces abiertas,
me sobran unos cuantos,
y pulseras también,
basta una en cada muñeca
unidas por la grácil cadena,
que identifica mis peores momentos
consentidos.

Abro el armario, tengo
demasiados vestidos y un solo cuerpo, desmedrado,
y zapatos, tantos, tantos…
cuando vago descalza
por todos mis paisajes memorables.
También me sobran horas;
las que paso de cara a la pared,
si no me miras.

Hueso pensativo3

Pilar Plaza publicó su primer poemario en 1958 con el título Para tus manos flojas (Elegía). En 1964 ganó el premio Rosa de Plata de Moncada i Reixac de poesía social con el libro A modo de disculpa, publicado en la colección “De trigo y voz provisto”. Su último poemario publicado ha sido El hueso pensativo (Stonberg Editorial, 2014)