“Dies d’abelles i sabó” de Mireia Farriol vist per Mercè Voltas

La poeta, Mireia Farriol, acaba de publicar a Stonberg Editorial un bellíssim llibre de poemes: Dies d’abelles i sabó.  Avui volem compartir amb vosaltres les interessants reflexions que sobre la poesia de Dies d’abelles i sabó ha fet la també poeta Mercè Voltas, durant la presentació del nou llibre de la Mireia Farriol a la Llibreria La Memòria. Podeu descarregar-vos el text en PDF o llegir-lo a continuació:

DIES D’ABELLES I SABO de MIREIA FARRIOL vist per MERCÈ VOLTAS:

Centraré els punts de mira que crec que determinen la poètica  d’aquest llibre.

He trobat en  Dies d’abelles i sabó molts instants mirats amb els ulls d’abans d’ahir, com diu Mireia Farriol en un vers. Mireia exposa en cada poema la dissecció gairebé anatòmica d’un passat quotidià que l’ha volgut marcar des de la infantesa i que, en moltes ocasions sabrem si l’ha marcat o només s’ha quedat en l’intent.

Girar full  comença dient: Penses en els anys de foscúria / que t’han fet tan poc respecte/ els que volies oblidar i estan encara / arrapats com teranyines a la vàlvula mitral .

Aquestes teranyines, aquests instants determinants del passat són evocats sovint  als primers versos en la major part dels poemes. Però cap al final del llibre, a  Present continu diu: Ja no tens esma per continuar pensant en els ulls del passat.

I, per mi, aquest vers és determinant perquè  comença a analitzar aquest passat des d’una mirada actual, com una anàlisi objectiva que s’ha configurat des de l’actitud adulta i a partir de múltiples filtres.

I potser per això llegim a Finestra:  La mirada riallera es perd en el passat,/ amagada rere una espelma/ que il·lumina el celler quan vas a buscar el vi / i només trobes el més ranci.

És la força de la natura i del coneixement que qüestiona els valors del record  i també qüestiona les creences. I aquesta nova mirada adulta, madura, més objectiva, més crítica, s’exposa com una diagnosi amb unes paraules unes imatges  que es desprenen dels seus coneixements,  des de la seva experiència vital i professional en el camp de la natura i les ciències.

I aquí arribem al segon punt que voldria remarcar perquè és el que fa singular com a poeta a Mireia Farriol.

La fan singular les presències que es desprenen de la seva actitud i experiència vocacional,  de la seva altra vocació -la ciència, la medicina- . Els elements materials i conceptuals d’aquest part de la seva vida i que ella ha interioritzat es fan presents en la configuració dels seus versos

Mireia mostra imatges i referències pròpies:  estilets, proteïnes, formol, el dolor àcid dels seus dits. Parla de la tarda coagulada, de l’òxid sorollós, del gust d’òxid a les dents, de la pinça d’acer brillant…. de la vàlvula mitral. En parla de forma harmònica entre imatges de natura i de vida quotidiana. Singular, sens dubte. Us convido a pescar tots aquests elements  sorpresius i significatius que surten amb intencions i formes  diverses a Dies d’Abelles i sabó.

Per mi aquesta és una característica important  de tota la poesia de Mireia Farriol  que ja vàrem valorar en la seva primera publicació Adaggio, Allegro ma non tropo, Lento també editada per Stonberg.

Manejar dins d’un poema els estris d’un laboratori, d’un quiròfan d’una sala de disseccions: fer present la fredor d’un cos mort i l’impacte que fa en el professional que el tracta, i treure de tot aquest món uns poemes vibrants  que diuen l’interior de la poeta és valorar i  manifestar la pròpia singularitat, reconèixer la pròpia veritat, és fer-li el lloc  que mereix en el continuum de la vida activa i creadora.

Pel que fa a la creació poètica li he sentit a dir a  Mireia: Davant del paper en blanc em cal una certa bogeria.

Mireia Farriol  en la seva creació poètica es reconeix plenament en la visió en perspectiva d’una realitats presents o del passat que sempre són presents. És el resultat d’estar a l’aguait i a l’escolta entre els fets, el pensament i la pròpia exigència moral que la porta al gest d’escriure a tot risc i que li comporta la certa bogeria de fer-ho com ella reconeix.

­

Els poemes de la Mireia Farriol, i ara utilitzo un símil relacionat amb la salud perquè en aquest context s’escau, obeeixen evidentment al ritme de la pròpia respiració – inspirar la vida que toca viure o la que s’ha escollit,  inspirar-la lentament, escoltar-la reconèixer-la  i, tot seguit expirar-la en paraules: la seva veritat és motiu i font d’inspiració, de doble inspiració i tot seguit l’expira, la diu amb llibertat, sense condicionants de mètrica ni rima ni altra mesura que la del propi ritme.

Inspirar i expirar, compassadament. Escoltar el brunzit de l’aire.

Perquè ella defensa i jo amb ella el que també diu Montserrat Abellò, que el que fa vibrar un poema és que es seu nucli parteixi d’una veritat.

També comparteixo amb ella i interpreto que escriure des d’aquestes paràmetres és la bogeria de buscar-se i exposar-se un mateix de mode complet. No només triant paraules, imatges o temes escaients que puguin configurar un poema, sinó abocant  al paper en blanc i a tot risc, la natura completa – cos, pensament, experiència  i exigència humana – que rau en cadascú de nosaltres: buscar les paraules certes , rebutjar cànons,  redundàncies i convencions.

Entre molts d’altres voldria remarcar el darrer poema del llibre Fum: un final encertadíssim que ho resumeix tot i que a mi em diu:

tot el que expressat en poesia, la meva natura, les meves teranyines del record i el meu sentir actual, tot he aconseguit alliberar-ho en síntesi  mitjançant la paraula mesurada i autèntica. Tot el meu ho he convertit en un fum autònom, que s’autoprotegeix amb la seva forma poètica i ja no li podràs fer cap mal quan surti volant per la xemeneia.

Mercè Voltas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *