“Cada dilluns que es perd” de Jordi Roig vist per Tomàs Arias

Cada dilluns que es perdEl poeta Jordi Roig acaba de publicar a Stonberg Editorial un nou i bell poemari: Cada dilluns que es perd. En motiu de l’aparició d’aquest nou llibre, molts poetes han celebrat i donat suport a Jordi Roig i al seu nou recull, entre ells Sivia Bel Fransi, M.Dolors Millat, Lali RiberaJaume Conesa o Ricard Mirabete -autor del magnífic pròleg amb que comença el llibre.  Avui però, volem compartir amb vosaltres les intel·ligents i interessants reflexions que sobre la poesia de Cada dilluns que es perd va fer el poeta Tomàs Arias durant la presentació del nou llibre d’en Jordi Roig. Podeu descarregar-vos el text en PDF o llegir-lo a continuació:

 

CADA DILLUNS QUE ES PERD de Jordi Roig (Ed. Stonberg, 2015) – Presentació a La Palma de Cervelló. Divendres, 4 de desembre de 2016.

Aquesta vegada, Jordi Roig, ha bastit una magnífica col·lecció de poemes al voltant de la vella idea del pas del temps i dels terribles efectes que aquest martell inaturable li causa a qui l’observa atentament.

Per tal de personificar-ne la seva intuïció, per provar d’explicar-nos-en la sensació, Jordi Roig farà servir els dilluns com a símbol de rutina, nostàlgia, obligació i etern recomençament. Una convenció, tanmateix, occidental i proletària.

Cada poema es planteja com un artefacte autònom, amb idees pròpies, de manera que, al final, el llibre esdevé una màquina complexa, formada per múltiples objectes encaixats en el seu mecanisme. El poemari, com la vida, no segueix una cronologia lineal i ordenada. Els fragments inconnexes se succeeixen per, al final, fer aparèixer l’argument en forma de sentiment. D’aquesta tècnica, T.S. Eliot en deia correlat objectiu i la va esmentar per demostrar que Hamlet no és una obra tan perfecta i que, en canvi, Macbeth sí que ho és. «L’única manera d’expressar un sentiment en la creació artística», diu Eliot, «és a través d’un conjunt d’objectes i situacions, una sèrie d’esdeveniments que siguin la fórmula d’aquest sentiment concret, de manera que la unió d’aquesta cadena de fragments faci sorgir al final el sentiment. A través d’un correlat objectiu.» (T.S. Eliot, Un penjador massa feble).

Al final de l’obra (Acte V, escena 5), quan el seu escuder li du a Macbeth la notícia de la mort de la seva dona, aquest expressa un seguit d’idees que no fan referència directament al dolor de la pèrdua, però que, al final, il·lustren perfectament tota la desolació de la seva ànima. Diu: «(…) La vida no és res més que una ombra que camina; un pobre actor que es pavoneja i consumeix el poc temps que està en escena, i que després ja no se’l sent mai més; (la vida) és un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res.»

Val a dir que la literatura i la poesia sempre menteixen, perquè no poden fer res més, perquè la poesia no és la vida i mai no ho serà. Algú va dir que: «La poesia traeix la vida, capturant-la en una trampa de paraules que la redueix d’escala i la posa a l’abast del lector.» Segurament, Jordi Roig no pretén mostrar la vida, sinó transformar-la i fins i tot crear-la mitjançant l’escriptura, donant sentit i forma a sensacions que, difícilment, aconseguirien existir en cap altre lloc que no fos un llibre. Ell mateix ens parla dels ingredients que ha fet servir, diu: «Casa, família, poesia, absència, mort, amor, temps.» La meva impressió, però, és que, més que ingredients, són escenaris. Entorns per on circula el protagonista, l’home, l’autor; mentre que el narrador d’aquesta història, el poeta, que no és exactament ell, s’ho mira tot des de fora i ens ho conta. Aquesta veu exterior pertany al protagonista, sí, són el mateix individu, però es situen en plànols diferents. El poeta esdevé el Flaneur, l’observador de la seva pròpia vida, com a El pintor de la vida moderna de Charles Baudelaire.

Els ingredients que apunta Jordi Roig, però, es transformaran al llarg del llibre. A vegades seran objectius i a vegades simbòlics, com ara la casa. Sabem que, en l’arquitectura simbolista, hi ha una tendència a representar l’ànima com una casa, dividida en pisos i cambres; i fins i tot hem adquirit hàbits de llenguatge que suggereixen això mateix. Diem, per exemple, que les forces obscures provenen de baix, del soterrani. Parlem de les baixes passions, de les clavegueres de l’ànima, o bé de les portes del cor o del palau de la memòria. El poema Runa (Encara les Paraules) de Joan Vinyoli n’és una bona mostra: «Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la / maó sobre maó fins a la mida / que veus, una paret de casa humil. / Fixa’t com es clivella, / com va esfondrant-se poc a poc amb sord, / feixuc estrèpit. / Però ja a terra tot, / amb mans obreres de paraula, / nit rere nit, / pacientment plego la runa / i novament edifico.»

Malgrat ser pessimista i, en ocasions, tràgic, l’aire de Cada dilluns que es perd és sobretot intel·ligent i sensible. Probablement, qui és capaç de percebre el món amb tot el seu absurd només pot ser pessimista. Com ho era el Bartleby de Melville, el Joseph K. de Kafka, o l’home del subsòl de Dostoievski. Un tipus de personalitat en conflicte permanent amb el món i amb ell mateix, que tendeix a l’aïllament i que només troba consol en la bellesa i en la sublimació de l’esperit. El Jordi Roig, però, no és exactament aquest home subterrani, perquè manifesta el desig i l’esperança de l’acceptació, reivindica el seu lloc al grup i es resisteix a l’isolament.

El primer poema formal del llibre, Evidències, conté tots aquests elements esmentats. És, d’alguna manera, una mostra d’allò que anirà apareixent, repetidament, al llarg de l’obra.

EVIDÈNCIES

La casa que he escollit

és la que hi ha al final

d’aquesta estona on ara em trobo.

«la casa» simbòlica de Vinyoli
Li conec bé la pluja i les finestres,

les capes de pintura encara tendres

i el soroll de les bigues quan es cansen.

Imatge fantàstica, el soroll de les bigues… Un gran creador d’imatges. Ús de la sinestèsia.
Tinc un país, mosaic d’hores descalces.

No hi ha cap sucursal

més enllà del precipici.

Només un punt, l’exactitud del fred.

El país, l’entorn de la casa. No hi ha res fora de la casa que sigui segur ni confortable.
Ja són les onze del matí

com en els ulls de Hopper.

No he après res de la llum.

Edward Hopper, un perfecte home subterrani. Pinta éssers solitaris, avorrits, desorientats, a vegades en una creixent guerra interna, a vegades en la pau del seu aïllament. Però sense fer cap crítica de la situació, només constatant «la gran depressió» del moment.
D’acord, ho admeto,

m’he tornat indefens.

Si la inseguretat vol espantar-me

no cal que s’hi escarrassi,

que ja compta amb la meva por.

Acceptació de la pròpia naturalesa subterrània.
No us he donat les gràcies

per haver-me deixat patir entre hores.

Ni m’heu dit res quan m’heu vist estripar

les cendres de la fe.

Contemplo amb disciplina

aquell dibuix que interpreta l’oblit.

Només depenc de la vostra clemència.

Interpel·la el món, l’únic culpable del seu malestar, del seu aïllament, i ho fa amb ironia, amargura i resignació.
Indulteu-me

i no ho diré a ningú.

Sentència final. Fórmula utilitzada per Roig en molts poemes, a la manera shakespiriana, per tal d’aconseguir una sensació de finale contundent. En aquest cas, amb una mostra d’esperança i desesper alhora.

Un altre dels temes cabdals i més colpidors del llibre és el dolor, que apareix en el quart dilluns, el Dilluns de zero. El poeta ens diu al pròleg que «ell pretenia minimitzar els contratemps», fet que no sé si ha aconseguit, perquè com més s’ha esforçat a mostrar-se objectiu i a mantenir-se calmat per provar d’assimilar el dolor de la pèrdua, més despullat i descarnat percep el lector el sofriment del poeta. Aquesta és, sens dubte, una de les parts més impressionants del llibre.

Una llarga tradició de poesia elegíaca avala aquest Dilluns de Zero de Jordi Roig. Una llarga tradició de llibres inspirats en la pèrdua i en l’absència de l’ésser estimat: La Divina Comèdia de Dante, el Cançoner de Feliu Formosa, el poema Un vell de Kavafis,  les Elegies de Bierville de Carles Riba, o l’extraordinari sonet Desolació de Joan Alcover en són alguns exemples.

La missió de la poesia, al capdavall, no és donar testimoni dels fets. Els fets, malauradament, es viuen. L’experiència d’aquests fets ens provoca sentiments i la poesia, ara sí, és l’art de transformar aquests sentiments en imatges i expressions que capturin i fixin els instants irrepetibles.

(…) Tarde se aprende lo sencillo.
Tarde se encuentra la hermosura. No aquella de los ojos
mortales, la del mundo. No puedo hacer que lo entendáis.
Necesario sería que ahora estuvieseis aquí abajo
y que vieseis a vuestros hijos llegar entre las tumbas,
bajo la lluvia, y dejar su perfume y su presencia
en las tibias, alegres, inmortales
flores de plástico.

José Hierro, Mis hijos me traen flores de plástico

Segon l’escriptor uruguaià Carlos Reherman, la major distància possible entre la vida i la mort és un conte, o un poema. El poema, de fet, és una dilació, una manera d’entretenir el temps, per no haver de dir allò que és simple i evident. Perquè, en realitat, tot és simple, fins que intervé el poeta i ho omple de paraules. Què és Hamlet? És un boig que dubta de si existir o no existir, i decideix que no. Fi. Èdip rei? Hi ha una epidèmia. L’heroi busca un culpable, és ell. Fi. Madame Bovary? És un bon home que no sap pronunciar la erra, a conseqüència d’això la seva dona li posa les banyes. Fi. I Crim i càstig? Un tio mata una vella. Confessa. Fi. I Cada dilluns que es perd? Un paio que els dilluns, mentre pren cafè, escriu records del passat. Fi.

Tomàs Arias

Barcelona, 4 de desembre de 2015

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *