Arxiu mensual: maig de 2014

Aurora Maquinay – Presentació a Santa Coloma de Gramenet

P1080256  P1080257

 

 

 

 

El passat 15/05/2014 vam presentar, a la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramanet, la novel·la Què en sabem, de l’Amèlia? de l’escriptora Aurora Maquinay. Us adjuntem l’article que va aparèixer al diari de Santa Coloma, Gramenet 2.0. A la foto de la taula hi podeu veure, a l’esquerra, l’escriptor i president de l’Associació Colomenca de Literatura (Acolite), Salva Redón; al mig l’Aurora Maquinay i a la dreta l’editor, Jordi Castelló. Aprofitem el post per donar les gràcies a Salva Redón, a l’Aurora Maquinay i a tots els assistents.

http://www.gramenet20.com/que-en-sabem-de-lamelia-es-tambe-la-historia-de-santa-coloma/

Gemma Solsona – Coneix els nostres poetes – Setmana de la Poesia

Gemma SolsonaGemma Solsona i Moix (Sant Just Desvern, 1986). Des de ben petita la curiositat l’ha endinsat en un munt de móns imaginaris. Amb 11 anys va guanyar el seu primer premi de poesia dels Jocs Florals de Sant Just Desvern i així successivament fins als 20, quan va passar a formar part del  jurat.

Actualment és mestra a Blanes i intenta compaginar la seva feina amb la pintura i la poesia. Sensors en ascens és el seu primer poemari.

 

 

LLARIM
Petjades esborrades
per gotes de nostàlgia
cerquen impacients
un més enllà incert.

Mirades contradictòries
s’extravien en un mirall empallidit
enunciant un mai més desgavellat.

Carícies fredes i distants
es perden en un cos equívoc
somiant una evasió prohibida.

Pensaments amuntegats
al calaix buit on predomina
una foscor desequilibrada i insistent.

Imatges esquitxades,
impregnades d’ombres neguitoses,
eclipsades per ulls vermells.

Malsons exasperants d’angoixa
embolcallen la visió diluïda
d’un passat turmentat per la fúria
d’uns pensaments ofegats.

S’escola dins el llit
un bri de llum.
Les llàgrimes amargues
d’una lluna aclaparada
amaren les galtes
d’un perill inexistent.

Toni López – Coneix els nostres poetes – Setmana de la Poesia

Toni López - Compàs de esperaAntonio López (Barcelona, 1964), també conegut com Toni, Antònio o Antoni. Llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana, es guanya la vida com a professor de llengua i literatura castellanes a l’Institut Bernat el Ferrer de Molins de Rei. Actualment, treballa en comissió de serveis en el Departament d’Ensenyament.

Malalt renal crònic, va ser trasplantat de ronyó al setembre de 2010. Després de diversos mesos de convalescència, va reprendre la seva vida habitual. Fruit d’aquest parèntesi, va recopilar aquest conjunt de poemes: Compàs d’espera.

Casat, pare de dues filles i aficionat a la poesia, procura entretenir-se llegint, escrivint i escoltant música. Dun temps ençà és membre de la colla castellera Jove de Barcelona, amb les seves filles.

Ha editat el bloc Lepisma Saccharina, http://alopez47.wordpress.com/, on va ressenyar diversos llibres llegits durant la llarga baixa laboral i on explica la seva experiència com a malalt renal. També es pot llegir el seu primer llibre de poemes, Història clínica. En l’actualitat, manté actiu un nou blog, Cinc Sentits, http://cincsentits.wordpress.com, on recull ressenyes de lectures i altres aficions personals.

LA BAYETA

A veces, de tanto en tanto,
la vida se me figura una bayeta de cocina
que con el uso se va impregnando
de una pegajosa película de suciedad y mugre.
Entonces, conviene ponerla en remojo,
sumergirla en agua y algún líquido lenitivo
que reblandezca en su flotante estancia
el cúmulo de grasa y porquería adheridas.
Después conviene extraerla del fregadero,
y con mano firme,
estrujarla, retorcerla, restregarla,
doblarla y volverla a doblar en su desmayo
hasta conseguir que quede limpia y seca,
para, con renovado brío,
volver a ejercer su digna tarea de limpieza
de cocinas, retretes y galerías de la casa.

André Govett – Coneix els nostres poetes – Setmana de la Poesia

Imagen1André Govett Martín va néixer a finals del segle XX (Set. 1994). Als catorze anys va començar a escriure poesia. Devorador de llibres des de la seva infància, ha desenvolupat la seva faceta artística al llarg de vuit anys en els quals ha intentat diverses formes d’art; partint de la música i passant pel dibuix i la pintura per finalment trobar la seva vocació en l’escriptura. Ha guanyat els concursos de poesia i prosa per Sant Jordi del seu Institut.

Actualment tracta de compaginar els seus estudis amb l’escriptura d’una novel·la amb la que porta diversos anys de treball i amb la creació de nous poemes.

 

Mentiras

Mentiras

Sean dudosas o acertadas,

Sean creíbles o inconcebibles,

Sean adornadas o sin adornos,

Sean vestidas o desnudas,

Sean fingidas o auténticas,

 

Siguen siendo eso…

Mentiras

Marta Prunés-Bosch – Coneix els nostres poetes – Setmana de la Poesia

Imagen1Marta Prunés-Bosch (Barcelona, 1971) és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i professora de llengua catalana i literatura a l’ensenyament secundari. Va realitzar una estada a Itàlia,  on va fer  recerca a la Universitat de Milà i unes pràctiques al Piccolo Teatro. Posteriorment, va estudiar teoria literària i teatral, i és màster en aquestes disciplines per la Universitat  francesa de la Sorbonne. Com a fruit d’aquesta experiència, va traduir al català obres teatrals dels escriptors Nathalie Sarraute i Matei Visniec. Ha col·laborat com a articulista en diferents publicacions periòdiques i especialitzades. En l’actualitat, compagina la seva tasca docent amb l’escriptura literària.

 

SOMIEIG

La foscor silent de la mar s’esfilagarsa
en estrips de foc.
L’estiu calitjós plana sobre les cases menudes.
Sota un cel enteixinat, tot sura frec a frec.
Els llums vermells del port desfan en garlandes
l’aigua impassible.

El dia càlid es lleva lent.
Ressegueixo pensarosa el vol de la gavina,
vers un horitzó diàfan,
camí de l’albada.

F. Xavier Simarro – Coneix els nostres poetes – Setmana de la Poesia

F. Xavier SimarroFrancesc Xavier Simarro (Barcelona, 1958) resideix a Cornellà de Llobregat. Està casat i té dues filles. És mestre d’educació especial.

Soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Soci de la Societat Coral “La Unió“ de Cornellà de Llobregat (fundada l’any 1854) i responsable de la revista de l’entitat. Membre del grup Aut@rs de Cornellà.

Entre els seus llibres de poemes figuren Poemes des de la vorera (Abadia Editors, 2005), La deriva del camí (Editorial Òmicron, 2008), La roda de l’afilador (Setzevents Editorial, 2010), Tocat pel temps (Setzevents Editorial, 2012) i Passatger, poemari de Haikus i tankes (Stonberg Editorial, 2014).

Com a prosista ha participat en el llibre Paper de vidre. Una nova polida (Labreu Edicions, 2013) i en el volum d’Aut@rs de Cornellà,Ovnipresentes (Ediciones Dédalo, 2013), una antologia de relats de ciència ficció prologada per Jorge Gamero. A les antologies La Catalana de lletres 2003, 2005  (Cossetània Edicions) i al volum Erotisme som tu i jo (Emboscall Edicions, 2007) hi trobem poemes seus.

Així mateix, ha publicat a Paper de vidre (Labreu Edicions, 2005) i a Poesia 2006 (La Busca Edicions, 2006), Premi Penya Joan Santamaria. En diverses ocasions ha col·laborat a la revista Atenea, editada per l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès. Autor convidat al Blog d’en Jordi Cervera,  www.icatfm.cat/jordicervera i al fanzine Malalletra,  números 20 i 21,  www.fanzinemalalletra.blogspot.com.

HAIKUS

Descansa el meu puny
damunt del quadern obert,
la ploma entre els dits.

 

La ploma entre els dits
i la paraula volant
dins del silenci.

 

Nusos de fusta
i un puny que sura tranquil
al llac del paper.

Mireia Farriol – Coneix els nostres poetes – Setmana de la Poesia

Mireia FarriolDel 14 al 20 de maig torna la Setmana de la Poesia, que posarà un èmfasi especial en els versos de Joan Vinyoli i, també, homenatjarà Martí de Riquer i Lou Reed. Permeteu-nos afegir-nos a la festa presentant-vos els nostres poetes. Cada dia d’aquesta setmana, publicarem una entrada dedicada a un dels nostres poetes. Hi podreu  llegir una breu nota biogràfica i un poema. Gaudiu de la descoberta. Mireia Farriol Gil (Barcelona, 1943). Metgessa especialista en Anàlisis Clíniques i Doctora en Bioquímica, a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Com investigadora, i dins de l’àmbit de la recerca, ha publicat més de setanta articles en revistes de difusió internacional en el camp de la nutrició artificial i el metabolisme proteic. Des de l’any 2009 és alumna a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès on ha fet la trajectòria de poesia i on hi continua hores d’ara.

PRINCIPI

En un principi foren els noms.
Els subjectes, carboni, nitrogen, hidrogen,
oxigen i el verb unir, reflexiu.
Primera fusió de carboni amb carboni,
l’esquelet del diamant.
De l’hidrogen i l’oxigen,
un fil d’aigua primigènia.
Amb carboni, nitrogen i l’oxigen
florí la glicina,
un vegetal primari
minúscul, infinitesimal,
d’un cos unicel·lular.

Sobre Haikus i Tankes

PassatgerA començaments d’any vam publicar un poemari que és una petita joia: Passatger de F. Xavier Simarro, un bellíssim recull de Haikus i Tankes. Per a tots aquells que vulgueu saber més sobre aquest tipus de poesia d’origen oriental us recomanem llegir la ponència que l’escriptora Montserrat Galícia va dictar a l’acte de presentació del poemari de F. Xavier Simarro. Entendreu, i per tant estimareu, aquest tipus de poesia i els poemes de Passatger. Gaudiu de la descoberta.

PRESENTACIÓ DE PASSATGER DEL FRANCESC XAVIER SIMARRO

Quan el Xavier m’ho va demanar, vaig dir-li que em feia molt de respecte prologar un llibre de poesia, que el meu camp era el de la prosa, que, pel que feia a la poesia, era una lectora eclèctica i desordenada. Ell, amablement, em va recordar un llibre meu, Interiors, que té una clara voluntat de prosa poètica, la qual cosa era certa. I va afegir que, com a filla d’un poeta, l’Antoni Galicia, alguna cosa se’m devia haver quedat. Li vaig haver de donar la raó i aquí em teniu.

Passatger, deixeu que ho digui per endavant, és un recull de haikus, una petita joia… petita per l’extensió del llibre i dels poemes, no per la qualitat.

Per una feliç casualitat fa anys que tinc un interès molt especial pels haikus i les tankas. La meva afició per la poesia, diguem-ne oriental, va començar llegint les traduccions de poesia xinesa de Marià Manent, llibres editats per Proa com L’aire daurat o Un núvol lleuger. Després de la Xina, amb poetes com Li Bo i Wang Wei, vaig passar de manera natural, al Japó amb Basho i Busson.

Us parlaré dels haikus, i del seu desenvolupament, perquè em sembla imprescindible situar de manera convenient aquest tipus de poesia per poder valorar i emmarcar el magnífic treball del Xavier.

El haiku és un poema breu. La seva pauta formal és de tres versos, disset unitats de so o sil.labes. La tradició poètica occidental, la nostra, valora l’eloqüència i el joc verbal, però, pel contrari, el haiku busca sobretot comprimir en un espai, ben exigu, ben escàs, tot allò que el poeta vol expressar.  Escolteu com ho fa el Xavier Simarro:

Orenetes van
mentre venen llamps i trons.
Se m’adreça el cel?

En quan a la forma, encara que el haiku japonés s’escriu de vegades en una sola línia de dalt a baix, en l’escriptura japonesa, la seva estructura interna és un poema de tres versos.
Pel que fa al contingut, el haiku, tracta d’aspectes de la natura, però una natura presa en un sentit ampli, és a dir que comprèn, la vida humana i totes les activitats que comporta, també el fet d’escriure:

La ploma entre els dits
i la paraula volant
dins del silenci.

El haikú és caracteritza per la percepció instantània, per l’amor a les petites coses i per la seva humilitat. Del haiku s’ha dit que és una poesia lil•liputenca i també que “és la il.luminació per la que penetrem en la vida les coses”. Igualment s’afirma que la raó de ser del haiku és l’instant, és el batec:

Gotes de pluja
que són repics d’humitat.
El batall del cel.

El haikú com a forma poètica va néixer a la cort de Kyoto, l’antiga capital de Japó, durant el període medieval japonès. Va néixer com entreteniment cultural dels nobles i les dames de la cort. El mateix nom de haikai, el nom antic del haiku, significa “allò que es entretingut” , entreteniment. A les reunions dels nobles japonesos el que es perseguia era omplir el temps lliure i les hores ocioses amb un entreteniment cultural. Durant aquelles reunions els participants s’asseien a la manera japonesa, sobre els seus talons damunt del tatami, -que com sabeu són unes estores de jonc i palla-.

A les reunions poètiques el primer participant de la ronda havia de compondre una estrofa inicial de tres versos, disset unitats de so, el que ara seria un haiku, i la persona següent ho havia de completar amb una estrofa de dos versos, catorze unitats de so. Així es tenia una mena de haiku amb colofó, és a dir el que ara coneixem amb el nom de tanka. La tanka, per descomptat comparteix l’esperit del haiku. Brevetat, lleugeresa, percepció instantània.
Aquesta bonica història de les reunions poètiques ha servit, doncs, per introduir un altre concepte poètic, el de tanka., donat que, el poemari que presentem avui, Passatger, consta de 161 haikus i 24 tankes.

De tota manera el terme haiku que he anomenat de manera tan i tan reiterada és un terme relativament modern, que es va fixar, segons sembla a començament del segle XX. A l’època que he comentat abans no se’n deia així.

Haikus i tankes s’han conreat en moltes llengües, a Europa va arribar la febre de l’orientalisme ja fa molts anys i trobem autors en totes les llengües. En català han conreat haikus i tankes poetes tan importants com Josep Maria Junoy, Agustí Bartra, Joan Salvat Papasseit, Carles Riba, Marius Torres, Salvador Espriu, i Rosa Leveroni, entre d’altres.
I Joana Raspall, que va morir fa poc, una poeta del Baix Llobregat, una poeta que la comarca hauria d’honorar com es mereix., i a la que el Xavier dedica un haiku.

Na Joana Raspall,
la poeta que en sap de mots.
*Arpegis llegits.

Podem dir de forma taxativa que tant haikus com tanques ja tenen un lloc en la tradició poètica catalana.

En castellà, Octavio Paz, premi Nobel de literatura, va dedicar moltes hores de la seva vida al haiku, va traduir a Basho, el gran autor japonès de haikus, i també en va escriure de propis.

No voldria deixar de mencionar una excel·lent poeta que viu a Cornellà, que signa amb el pseudònim de Maria de Luis i que ha escrit diversos llibres de haikus que també recomano si voleu gaudir d’aquest tipus de poesia.

He dit que el haiku japonès tractava bàsicament d’aspectes de la natura, presa en un sentit ampli, és a dir comprenent, també, la vida humana i les seves activitats.

El ball és a punt
a la sala de miralls.
La vida és vals lent.

La vida humana, la seva fugacitat i la mort són temes universals, com també ho és el pas del temps. Temes universals i la raó de ser de la literatura de totes les èpoques i de totes les cultures. Escotem el haiku amb que comença el llibre.

Passatger d’un temps,
temps a tocar del final
m’espanta el topall

El temps, el pas del temps, té una importància cabdal en tot el poemari i aquest mot, temps, el trobem d’una manera constant. Però els poemes també parlen del temps amb altres paraules que ens hi remeten. Paraules com futur o record…

Quin esdevenir?
No en sé res de cap futur.
Potser en vindrà algun?

Un altra tema molt present en tot el llibre és l’escriptura, l’ofici d’escriptor, l’ofici de poeta. Escrit, escriure, teclejar, paraula, mot, paper, full, ploma, plomí, quadern.

Dits que teclegen
en la tarda que es fa gris.
Un blanc colpejat.

Terrejar mots
una tarda que és llavor.
Solcar amb la ploma.

La paraula, el fet d’escriure, de compondre versos, és pot interpretar , fàcilment, com la necessitat que té el poeta d’atrapar la vida, d’atrapar el moment. La necessitat i la urgència del poeta per lligar l’instant enfront del temps que s’esmuny. Com si atrapant el poema, atrapés la vida. Escriure poesia és la manera de transcendir el temps. És la manera de transcendir i perpetuar la vida del poeta que és finita ja que disposa d’un temps limitat en aquest món.

I en definitiva, això que he dit, explicaria tota la poesia, i també tota la literatura, i tot l’art. Perquè l’art en totes les seves expressions és una manera de transcendir la pròpia existència, una manera de dotar la vida de significat.

Jo, acabava el pròleg de Passatger dient que, quan arribem a l’últim poema del llibre ens queda un regust de poc, voldríem continuar llegint, però el poeta sap que, com en el haiku i la tanka, la brevetat és un valor.

Per sort la poesia és per llegir però, sobretot, per rellegir.

Moltes gràcies

Montserrat Galícia
Cornellà, 21 de gener 2014

 

Aurora Maquinay a La 2

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=5GtDft3Ysq4&w=560&h=315]El passat dia de Sant Jordi, La2 va gravar un especial sobre l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. A banda de que entre els alumnes que surten en una classe de Sam Abrams, hi figura la poeta Mireia Farriol, autora del poemari Adagio, allegro ma non troppo, lento, publicat per Stonberg Editorial, el programa El vespre, va entrevistar, entre d’altres alumnes a la novel·lista Aurora Maquinay, autora de Què en sabem, de l’Amèlia? també publicada per la nostra editorial.