Arxiu mensual: novembre de 2012

EL GAT DE SCHRÖDINGER – Jordi Dausà

El gat de Schrodinger Sovint m’imagino que Jordi Dausà practica una estranya forma de col·leccionisme: col·lecciona frases, converses, anècdotes, personatges, escenes, paisatges. Me l’imagino en un racó discret de la barra d’un bar poc recomanable, sol, davant d’una cervesa. Abstret. Distant. Amagat darrere les ulleres i la gerra. Fora del món? No. Potser acaba de capturar una peça més per a la col·lecció. Podria ser un diàleg surrealista entre dos parroquians cridaners, dels que sempre tindrien una solució ràpida a tots el problemes del món, per exemple. O un moment de tensió entre una parella tendra (ell, cap pelat; ella, amb pírcing i tatuatge; amb xandall d’acetat, tots dos). O el monòleg entrebancat i papissot d’aquell borratxo tristíssim que hi ha a totes les barres dels bars tristos del món. Fins i tot podria ser que, a la sortida del bar, a hores petites, entre els contenidors del carreró posterior, intuís la lluentor fugaç d’una navalla i uns passos que s’escolen en la foscor. També me’l puc imaginar completant la col·lecció en gimnasos, supermercats, sales de festes, biblioteques universitàries i concen-tracions d’estudiants contra alguna cosa, xuclant sempre com una esponja, capturant frases o converses. M’imagino que és de la mena d’individus que sent una frase incompleta en un tren i a la següent estació ja ha pensat en totes les possibilitats de continuació del diàleg que no ha pogut captar: una història misteriosa amb cadàver, un embolic sòrdid d’infidelitat i traïció, un engany còmicament vulgar. Fins i tot estic en condicions d’afirmar –ja no es tracta de què m’imagino- que Jordi Dausà és capaç de parlar de Marvin Harris i dels tabús islàmics o de la història de la democràcia a Amèrica amb interlocutors inversemblants –estudiants de secundària, boxadors, quissoflautes, dogmàtics de manual…-, un risc mortal que només es pot afrontar amb un esperit d’observació i examen il·limitats. Sense temor a la depressió i a la misantropia. Que la navalla sona a invenció? D’acord. Segurament la navalla ha sortit del seu cap (et voilà!) quan ja era a casa assegut davant de l’ordinador; això no ho discutirem. També s’ha inventat la conversa del tren, ja s’ha dit abans. No passa res. L’escriptor té el dret fonamental a la invenció, perquè ningú no inventa res a partir del no-res. Qui signa aquestes ratlles està convençut que la literatura és una mentida que ens pot ajudar a entendre millor la veritat. Però si tenen ocasió de parlar amb un novel·lista, mesurin molt bé què diuen, no fos cas que els converteixi en personatge de la pròxima novel·la.

Amb el que s’ha escrit fins ara, el lector pot deduir que Jordi Dausà és un narrador realista. Sí, però hi ha moltes formes de realisme. Stendhal deia que la novel·la és un mirall que l’autor passeja al llarg d’un camí. Per tant, parlem del mirall com a símbol de l’objectivitat, del verisme, de la capacitat de reflectir la realitat sense embellir-la ni idealitzar-la. Però Stendhal –sigui dit amb respecte- fa trampa: aquest mirall el domina algú, no avança sol, i qui el sosté pot acostar-lo o allunyar-lo d’allò que més l’atregui perquè sí, per voluntat notarial, per motius estètics, per afany de denúncia social, per caprici. Ni el periodisme ni la història poden ser objectius. Sempre hi ha una mirada. El mirall pot ser de fira, deformant. Dausà mostra –o ha mostrat fins ara- un cert gust pels personatges fora de lloc, atribolats, maltractats, a vegades un punt caricaturescos, a vegades un punt marginals. Sovint desorientats, desenganyats. Sovint víctimes d’ells mateixos, i amb tendència a l’autocompassió. Certament, El gat de Schrödinger no embelleix ni idealitza res. Ben al contrari.

Matt, Borja i Xavi són tres peces de la col·lecció de Jordi Dausà. Tres antics amics sense cap punt de connexió entre ells, més enllà d’haver compartit un pis i una sòrdida història a mig camí del relat negre i la comèdia descordada. Matt és un farmacèutic que, després d’una estada a Anglaterra i de superar les seves addiccions, sobreviu al tedi i a l’apatia en una farmàcia de barri. Quan pensa que és moment d’encarrilar la seva vida i busca la forma de fer-ho sense gaire èxit, reapareixen els seus dos excompanys de pis: 1) Borja, un jove informàtic, retret, obès, gairebé asocial, fill d’una família carregada de diners, que anuncia el seu casament. 2) Xavi, sense ofici ni benefici conegut, acabat de casar i pare d’una nena que va ser la causa del casament, i que proposarà un cap de setmana junts per celebrar el comiat de solter de Borja. Aniran a Port Antic, una ciutat costanera amb un nombre desaforat de bars, pubs, discoteques i botigues de licors per habitant, fins i tot per ser una ciutat turística i d’intensa vida nocturna. El lema promocional ho diu tot: les quatre esses de sex, sun, shots and sand. Amb aquest punt de partida i amb aquest decorat –i no avançarem més-, el lector ja es pot imaginar que a aquest pobre tercet de desgraciats només els poden passar misèries.

El novel·lista és cruel amb ells: no els estalvia cap mal tràngol. Els tres personatges principals responen a tres caràcters ben diferents. Un sembla que es deixa portar pel corrent de l’atzar i per la gent que l’envolta, com si així no hagués d’assumir cap responsabilitat sobre el seu destí. No haver de triar, no enfrontar-se a res, anar tirant. El segon és el seu contrari: un home d’accions i reaccions immediates, irreflexives, testiculars. Testosterona, i ni un gram de matèria grisa. El tercer personatge –el protagonista principal- és un home intel·ligent, que dubta, que és autocrític, i autoexigent. Però, en ell, el que haurien de ser signes de rigor, reflexió i anàlisi es converteixen en paràlisi i remordiments.

En aquest sentit estem davant d’una història plena d’un humor corrosiu, sarcàstic, cruel, però que no impedeix tampoc la redempció dels personatges, o com a mínim la possibilitat d’aspirar-hi. I tanquem la qüestió abans no revelem detalls irrevelables.

En aquesta novel·la l’autor segueix els paràmetres de la seva novel·la anterior, Manual de supervivència (d’on sorgeixen, de fet els tres personatges principals), i construeix un relat a mig camí de la trama negre, el thriller psicològic, la novel·la iniciàtica i el retrat generacional (òbviament parcial i focalitzat en els tres personatges i el seu context: d’una banda, el mirall té límits i, de l’altra, una novel·la no és un treball de sociologia). També podríem considerar-la una novel·la satírica, i una novel·la d’amor o sobre la recerca de l’amor (sobretot pel que fa a Matt, que té un punt romàntic), i també una novel·la amb un punt de costumisme urbà, del present, d’anàlisi social, una mica de tesi també, però sense alliçonar. El lector es trobarà davant d’un text ràpid. El relat s’explica des del punt de vista de Matt, potser l’únic dels tres personatges principals que és conscient de viure en un pou del qual vol sortir, i s’entén també com una paròdia o una caricatura d’algunes formes d’espiritualitat i de fe contemporànies: misticismes d’importació, meditació, autocontrol, sexe utilitari, filosofies orientals. Chesterton ja va dir que hem deixat de creure en Déu per creure en qualsevol cosa. Jo no he pas llegit res que em permeti afirmar que l’autor comparteix aquesta opinió, però tampoc em sorprendria.

Si el lector coneix Manual de supervivència, a El gat de Schrödinger es retrobarà –a banda de personatges– amb un to, un llenguatge i una forma narrativa coneguda. L’autor hi escriu amb la mateixa claredat i aconsegueix la mateixa ficció d’oralitat sense sacrificar un estil planer, aparentment curt i fàcil, i que admet, entre tanta cruesa, unes dosis contingudes de lirisme i de tendresa. Tot plegat en un to propi perquè, com sabia Tolstoi, totes les famí-lies felices s’assemblen i les dissortades ho són cadascuna a la seva manera, que és el que dóna interès a la història. Però, malgrat tot, quan el lector se sorprengui en una riallada sonora, farà bé de mirar si no es riu d’ell mateix. Si no ha acabat apareixent al mirall algun reflex d’ell mateix, més enllà dels decorats, dels noms i de les caricatures.

En un fòrum d’Internet llegeixo el text anònim que cito més o menys i de memòria: “Si ets molt líric, diran que ets un cursi; si ets escèptic, et diran cínic, i si et quedes a mig camí, diran que ets un apàtic”. El gat de Schröndiger sembla que supera la prova, però, amb quina estratègia? No ho sabria dir. Fins que s’obre la capsa no se sap si el gat que hi ha l’interior és viu o és mort. I obrir la capsa ho ha de fer el lector, és clar.

Lluís Freixas

Continua llegint