Arxiu mensual: desembre de 2011

LA NOIA D’AIRE BLAU – Jordi Roig

Sempre que un poeta escriu una novel·la, hi ha qui immediatament s’aferra al salvavides crític de l’obvietat i diu alguna ximpleria previsible com ara “des del primer moment s’endevina que es tracta de la novel·la d’un poeta”. Ho sento: en nom de l’agudesa crítica cal que odiem els tòpics, i aquest en seria un i massa repetit per al meu gust. La noia d’aire blau no és la novel·la d’un poeta. És la novel·la d’un escriptor seriós i autoexigent, d’un rigor creatiu estricte, que fins ara, si més no públicament, s’ha expressat amb cinc poemaris d’excel·lent factura i una novel·la: aquesta que avui presentem en societat —perquè la que té al calaix encara no compta. Qualsevol escriptor que, com a tal, s’hagi enfrontat a la narrativa curta, a la novel·la, al teatre o a la poesia, sap que cada gènere o subgènere té uns condicionants, unes servituds i unes llibertats ben diferents. D’això, d’aquesta experiència, Jordi Roig n’ha extret unes conclusions que són les que li han servit per fer, com a escriptor responsable que és, de la seva poesia “poesia”; i de La noia d’aire blau, aquesta bona novel·la que acaba de sortir del forn. Ara deixeu-me que faci una afirmació rotunda: afortunadament, al món i als Països Catalans, no tot és novel·la negra. Si bé aquesta modalitat ha tingut i està tenint una important revifada, hi ha moltes maneres més de narrar que no passen obligatòriament per la teoria del “conflicte”. Vull dir que, en una novel·la, no necessàriament ha d’haver-hi segrestos, crims, extorsions, màfies, droga, amenaces, tiroteigs, i bons i dolents marcant patilles, pistoles o paquet. La teoria del “conflicte”, d’anar de tatatatxan en tatatatxan, d’ensurt en ensurt, és la que pretén que llegim i passem les pàgines a la velocitat de la llum… i sovint, en acabar, tenim un regustet de sang, i una sensació de buidor, de… sí, però… i ara, què…? Continua llegint