Arxiu mensual: març de 2011

LA PELL DE ZEBRA – John D’Ax

L’escriptor i periodista,  Josep M. Fonalleras, parla de La pell de zebra.

En aquesta esbojarrada història, res no és el que sembla. Sembla una intriga política i és un manual aplicat de relacions públiques. Sembla una excursió lúdica a la ciència de la comu-nicació i és un relat trepidant de conxorxes i desencontres. Recull bona part de la tradició de la novel·la d’espies i incorpora materials que provenen d’algú que coneix a la perfecció la teoria i la pràctica de les maneres que tenen els humans per fer veure el que no són i per actuar amb aparences i sota aparences que no són la realitat. On és, però, la realitat? I la veritat? Aquestes són pregun-tes implícites per al lector, que assisteix a una mena d’acostament ucrònic a un episodi històric recent que coneixem a la perfecció (o no tant) i del qual en treu conclusions que potser són diferents a les conviccions que tenia abans d’iniciar la lectura. Per entendre’ns: no només hi havia dues línies d’investigació (segons la famosíssima frase del ministre Acebes) sinó que potser n’hi ha almenys una altra, la que es dedueix de les intrigues i els complots protagonitzats sense voler per aquest desconcertat senyor Random, professor de la Universitat de Girona. Els espais de la pròpia Universitat, les relacions entre els seus membres, l’acurada descripció de l’atmosfera d’uns estudis,aporten a la novel·la un plus de versemblança que ajuda a an-corar la ficció en uns paràmetres coneguts i possibles. Aquesta part, que funciona com un “roman à clé”, inclou picades d’ullet al món vidriòlic de Tom Sharpe, però el relat, més enllà de l’acostament al món universitari, visita després territoris també coneguts (amb constants referències a l’etapa de l’últim govern del PP) que són nous a mesura que ens endinsem en una trama on tot pot ocórrer, on tot forma part no pas d’un complot in-ternacional sinó d’una estratègia literària que té, com a objec-tiu, entretenir el lector i, també, obligar-lo a reflexionar sobre allò que Vargas Llosa anomena la veritat de les mentides. Aquesta és la clau de La pell de zebra. La introducció de conceptes extrets de l’univers de la comunicació, la presència fonamental d’idees relacionades amb la publicitat i els “media”, en una barreja on també s’incorpora un dibuix de la societat política. Aquest còctel no solament és explosiu sinó divertit i alliçonador.

Josep M. Fonalleras

EL BALL DE LES SABATES i altres relats. – Judit Pitarg

Judit Pitarg Si el conte és una narració d’un succés notable, el present volum respon fidelment a aquesta senzilla definició. Darrera de cada títol hi trobarem un fet estrany, sorprenent o singular que el fa digne d’haver estat escrit. D’una banda, hi ha contes que són costumisme històric sense renunciar a la crítica social, com a «Un tros de paper», «El llistó» o a la convivència amb experiències meravelloses com a «Matèria sensible». També hi troba-rem contes psicològics, inquietants que aborden les para-doxes de la personalitat, la insatisfacció, la continua cerca de qui som, com l’Elvira-Laia-Pili de «Carambola a tres bandes» o el protagonista de «El captivador». Pel que fa als espais, els primers contes estan més lli-gats a escenaris rurals en un passat llunyà però de segui-da trobem una narrativa vinculada a escenaris urbans i un passat més immediat: les zones estiuenques de les platges tarragonines —Salou, La Pineda— o la mateixa capital. Històries d’amors fugaços, de desencís, de mort com a «El joc de les ungles», «Fred d’estiu» o «Plaça vella». Menys freqüents són altres ciutats però també es presenten alguns barris de la zona alta de Barcelona o de l’estranger en els quals trobem la crítica més despietada de l’autora com a «Les restes». La dona és la gran protagonista d’aquests contes,una dona que lluita pel seu espai, per la seva dignitat, per l’amor, per ser ella mateixa; lluita que fa des de la ironia i l’humor àcid. Així la veiem a «Seré a casa», a «De pas», a «La seva boca», a «Crisi a Tàrraco», a «El ball de les sabates». Sembla ser que la majoria d’aquests personatges viuen la impossibilitat d’estimar i d’ésser estimats, que cerquen l’abraçada com la nena híbrida de «Tarragona futura», aquesta nena androide que encara té una àvia humana a la zona D, que sap abraçar i embolcallar-la amb els seus braços. Els contes de la Judit Pitarg ens deixarien un regust amargant si no tinguessin el llenguatge poètic que els caracteritza, imatges belles que els redimeixen de la tristor i de la melangia. Tota la duresa d’aquests relats es suavitza amb un estil sintètic, ple de suggeriments, d’al·lusions, de mirades entrecreuades entre el narrador i el lector per tal d’endevinar, d’anar més enllà de la paraula escrita. El narrador explica un succés però és molt més allò que calla i que llegim a l’entrellat de les paraules. És aquesta el·lipsi narrativa un dels valors més ferms del present volum. I és això el que fa que aquestes narracions tinguin un estil propi.

Maria Teresa Claramunt

EL CATIU – Josep D. Parra

Conscientment, a l’hora d’escriure un primer llibre sempre es fa referència al món pròxim del propi escriptor, al seu món particular i familiar, i a les hores, als seus records més o menys pròxims en el temps.

A l’obra de Josep D. Parra, El Catiu, la relació amb el seu lloc físic és clar, però és evident que també pertany a la seva memòria, ja que el mateix títol d’aquesta història rep el nom d’un terme ubicat en la seva localitat, anomenada «el Catiu», on els majors del poble, en un temps passat, contaven que a aquest terme va estar empresonat un captiu en èpoques llunyanes. La relació entre la història contada i la realitat és, doncs, molt pròxima.

El Catiu fa referència directa a eixes històries contades per generacions que es recorden gràcies a l’imaginari popular.
La història narrada fa evident, per al seu desenvolupa-ment, el paper que juga la memòria i, a més a més, totes aquelles històries que ens han contat. L’evocació d’altres temps, on els majors contaven històries asseguts a la porta-lada de sa casa, on els xiquets jugaven pel carrer fent soroll i berenant, són avui això, records d’un imaginari que, poc a poc, formen part del que diu el nostre personatge Josep, de les «Terres de l’oblit».

Els records d’infantessa, les olors, els sons, les imatges d’un poble ja llunyà i la visió d’uns personatges inoblidables en la memòria col·lectiva son la base de la narració realitzada per Josep D. Parra en la història El Catiu.

Les paraules i les frases que utilitza reflecteixen imatges com a «cops de sentiments». Moltes expressions i formes col·loquials, quasi oblidades, són utilitzades de forma natural en el transcurs d’aquesta novel·la.

El Catiu és un viatge per la memòria d’aquelles històries contades, però també d’un present pròxim; i ambdues for-men part d’un tot que la fan rica en imatges. Aquestes històries estan unides amb gran facilitat, fent d’aquesta novel·la una narració fluida i molt adequada per a ser contada asseguts a la portalada de la nostra casa.

Manuel Gallardo